Flotats retorna

Jean-Claude Brisville, de 86 anys, espera la trucada cada dia que hi ha funció per saber com ha reaccionat el públic. Quan acabi la gira, hauran estat més de 250 trucades, calcula Flotats. L'autor va presentar el text a Flotats a mitjan anys noranta (mentre el director encara presentava produccions al Poliorama amb la seva companyia). Tot aquest temps s'ha quedat a la tauleta de nit, esperant el moment feliç de dur-la a escena. No va ser fins al maig del 2008 que Flotats va entendre que ell ja havia madurat prou per representar Descartes i que Albert Triola (que li segueix la carrera artística des d'un dels primers títols del TNC) era l'ideal per fer de Pascal. L'obra s'està des d'avui i fins al 2 de març a la Sala Fabià Puigserver.

La peça parteix d'un fet històric: una trobada de poques hores entre els dos científics i filòsofs. Tot i que mai ha transcendit què es van dir realment, per la correspondència que ells dos farien amb altres col·legues i amb un polsim d'imaginació Brisville situa l'acció el 24 de setembre de 1647, en un convent de París. A la conversa, s'enfronten dos cervells que, amb la diferència de l'edat, pateixen els temors per la Inquisició i pel poder. Tots dos tenen punts de vista enfrontats (de la vida, la política, la religió, la ciència...) «però s'escolten», remarca Flotats. És un debat real. Descartes reivindica el dret de pensar lliurement. Pascal es troba enmig d'una crisi mística i no tolera discursos possibilistes: creu en «el tot o res», explica Triola. Flotats apunta que Brisville fa una referència, previsiblement innecessària en la joventut de Pascal: quan es troben, Descartes ja era una ment reconeguda i mig perseguida per l'Església («feia olor de sofre») i Pascal apunta maneres, però encara no ha publicat res. Algunes de les opinions de Pascal serien coherents en aquell moment, per bé que posteriorment, el mateix científic rebatria algunes de les seves postures. Brisville insisteix a escriure una obra que parteix d'un fet històric i amagar-hi una intriga que cridi l'atenció del públic.

La peça, de només 72 minuts (Stalin es va criticar en part la seva llargada, de prop de tres hores), no juga amb res més que amb el text i la interpretació. Quasi no hi ha escenografia, ni moviment. La llum d'Albert Faura remarca la solitud d'una espelma, «la llum de la raó», que hi ha sobre la taula. Flotats assegura que és l'obra que ha assajat durant més temps (del maig del 2008 al gener del 2009) perquè necessitava que sonés com «un lied schubertià».

Per Flotats, l'autor és molt lúcid portant opinions que deurien reflexionar els filòsofs del segle XVII, i que avui encara no tenen resposta. Descartes, per exemple, confessa que va deixar d'investigar la teoria solar de Copèrnic, després de veure que l'Església perseguia Galileu per la mateixa raó. El director defensa situar l'acció en la foscor del segle XVII perquè el públic s'adoni de quant de mal ha fet la censura del poder al progrés de la humanitat.