«Si els francesos el tinguessin, el ‘Cançoner de Ripoll' seria l'hòstia»

–«Perquè no és comú que es conservin poemes llatins de tema eròtic, a Catalunya. S'assembla als Carmina Burana, però no és ben bé igual. Hi ha coses que es poden relacionar amb la poesia dels goliards, els que anaven de taverna en taverna, però n'hi ha d'altres que divergeixen una mica. Això ens fa sospitar que sí que era de per aquí, el monjo que els va escriure. Pels alemanys, els Carmina Burana són com el Cantar del Mío Cid a Castella. En canvi, aquí el Cançoner de Ripoll ha passat desapercebut, només el coneixien quatre saberuts. Suposo que és un problema històric.»

–«El primer que el publica és Nicolau d'Olwer, el 1923. El manuscrit es va conservar de miracle. Després, del 85 hi ha una traducció crítica en castellà, en prosa, i hi ha un article llarg d'una estudiosa alemanya, amb només el text llatí. En català, fa uns vint anys, el senyor Sargatal va fer-ne una traducció, però els llibres ni tan sols van anar a les llibreries de Ripoll.»

–«Pel segle XII, Déu n'hi do. Hi surt pit i cuixa. Ara, per nosaltres, no. Les pells blanques, molt blanques, els pits turgents i els ulls resplendents... No deixen de ser tòpics. Això sí que segurament circulava. Dubto molt que el monjo hagués vist mai una dona despullada, potser ni una dona. Ells, la cultura femenina que tenien era d'haver-la llegit.»

–«Molt. He intentat ser molt fidel al text llatí. Quan ja et lliga de mètrica, després el que és difícil és rimar-ho. Fa dos anys que em vaig posar a treballar en això. Va ser tenir la idea i anar fent, com un divertiment.»

–«La idea d'aquest llibre i del catàleg en general és que fem el que ens agrada. No pretenem guanyar-hi diners, amb això. Si no perdem diners fent llibres de qualitat en català, per a nosaltres ja és festa major.»

–«Oh i tant! A França, si això no ho hagués fet Gallimard, ho haguera fet Flammarion o algú així. Si els francesos el tinguessin, el Cançoner de Ripoll seria l'hòstia.»

– «No volem fer més de quinze títols l'any, entre les tres col·leccions. Volem anar amb calma. Si un llibre no pot sortir pel març, sortirà pel maig. La idea és oferir uns títols que en català no hi siguin o que siguin traduccions obsoletes o que no es puguin trobar. I fer-ho amb tanta qualitat com puguem. Quan vam començar, ens van dir que estàvem bojos, i resulta que es venen.»

–«Enteníem que això faltava en català. Després n'han sortit més, els d'Accent, els de Viena...Vol dir que aquí fallava alguna cosa. Si per als grans l'objectiu bàsic és guanyar molts diners, amb segons quins títols no s'arrisquen.»

–«Potser estem fent les coses que antigament feien editorials més grans, i ara no. Segurament les fem amb la idea de fer país, en un sentit cultural. Perquè hi hagi una literatura forta catalana, has de tenir els textos bàsics de l'estranger traduïts, accessibles.»

–«El més imminent és un nou llibre de l'asturià Xuan Bello: La neu i altres complements circumstancials. S'hi troba un Xuan Bello en estat pur. Després traurem l'obra Llàstima que sigui una puta, una tragèdia de John Ford, un dramaturg elisabethià, que és una mica posterior a Shakespeare. I després farem una cosa que ja sí que és una bogeria, que és recuperar els contes de Josèp Romanilha, un escriptor occità.»