Joan Vinyoli o la bastida dels somnis

Qualsevol poble voldria algun poeta il·lustre respirant l'aire dels seus carrers, si és viu. Si l'estúpid passar dels dies ja l'ha fet entrar en la pols, res com posseir-ne la imatge inerme del record que omple, davant la buidor del present, l'excepcional dolor de la pèrdua. Santa Coloma de Farners en té dos de poetes, ambdós extraordinaris, universals. Però l'un no en volia saber massa res del poble, considerava un accident haver-hi nascut i, probablement, tenia més que raó. Que no és sempre un atzarós accident això de l'existència? Com és natural, en aquest li hem fet una estàtua preponderant i sagrada. L'altre és Joan Vinyoli (1914-1984), tan ignorat i desconegut com formidable poeta, d'una veritat colpidora i profunda. El seu nom enllumena la biblioteca municipal, però, fins avui encara, la seva vida ens resultava un greu misteri.

Divendres, cap al tard, una setantena de persones érem a la sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi, en aquesta ocasió sí que valia la pena omplir-la, pel gran interès i la transcendència d'un acte de magnífica generositat i, en definitiva, de justícia poètica. I és que en la nostra època decandida i on la terra és profusament lassa veure algú que dediqui el seu temps a l'estudi profund i seriós de la vida d'un poeta reconforta, perquè aquest hom honorable és algú capaç de comprendre que el significat veritable, el transit del misteri, sempre demana ser desxifrat. Així, la vida sorprenent de Joan Vinyoli. Pep Solà és l'autor d'aquesta, necessària, abissal i exhaustiva biografia, sens dubte extraordinària, i que s'afigura com el llibre de referència per a un i qualsevol lector interessat en l'escriptor.

L'acte de presentació va conjuminar diferents elements, uns de poètics, d'altres no tant. L'editor Quim Curbet va mostrar el volum en una breu presentació per donar pas, ràpidament i encertada, a les projeccions d'unes quantes fotografies del poeta al llarg dels anys, fent així, una llampada i emotiva cronologia d'espais naturals i vida; entretant, la melòdica veu de Maria del Mar Bonet afinava alguns versos. Miquel Pairolí va decidir donar una llarguíssima i inapropiada garlada acadèmica oblidant que, potser, no era ell el protagonista de la vetllada. Conseqüència d'això fou la breu intervenció de Pep Solà que, lamentablement, i ja sense massa temps, va haver d'improvisar una retallada en la seva intervenció emocionada. Aquest llicenciat en ciències exactes va donar una mostra veritable de vinculació íntima amb el poeta; el seu amor a l'obra i al pensament de Vinyoli desprenien senzillesa i autèntica profunditat. La sensació era que aquesta simbiosi anava més enllà d'una pura consonància en la indagació espiritual i poètica. Hom s'afigurava les possibles maneres de Joan Vinyoli en consonància amb les de Pep Solà: el sentir, l'actitud i l'expressió vital, la delicadesa i una sensibilitat exquisida; actituds que daven la impressió d'entreveure l'home biografiat. Adesiara es van contar algunes anècdotes, llegir un poema inèdit i arribar a la conclusió clara que la publicació de la impressionant correspondència del poeta és tan necessària com apressada. A la fi, Carmen Vinyoli, la germana del poeta, escoltava emocionada els cinc poemes (Autorretrat amb fang i robins, El temps difunt, Ruïna, L'arbre incandescent i Pròsper) que bonament va declamar Cristina Cervià i que la gent va respondre amb un encès aplaudiment. Dissoltes les formalitats, alguns adquirien el magnífic exemplar i feien espera perquè se'ls signés, d'altres preníem una copa comentant la meravella del treball publicat, pensant ja en arribar a casa, prendre el volum i, no res més: llegir, llegir i llegir...