[D]
0
5 maig 2010 2.00 h

ARIEL ROT

MÚSIC

«A la furgoneta sento pau i harmonia»

Ariel Eduardo Rotenberg Gutnik (Buenos Aires, 1960) és fill de la cantant Dina Rot i germà de l'actriu Cecilia Roth. La seva família va arribar el 1976 a l'Estat espanyol, fugint de la dictadura. Com a membre de Tequila, de Los Rodríguez i en solitari, ha fet història en el rock en espanyol.
La conversa té lloc per telèfon, mentre Ariel Rot es desplaça en furgoneta amb el seu grup, des de Madrid a Valladolid, per tocar la nit del 28 d'abril. El seu últim disc, Solo Rot, ha sortit publicat una setmana abans, el 20 d'abril, l'endemà que el músic argentí va fer 50 anys. Va ser el seu regal d'aniversari?
–«En realitat, tot plegat ha estat casualitat, atzar o destí, digues-li com vulguis, però també hi podríem buscar alguna relació insondable.»
–El primer disc de la seva segona etapa en solitari es titulava Hablando solo (1997). Ara es tanca el cercle de la solitud amb Solo Rot?
–«No, són dos solos diferents: el del primer disc sí que es referia més a la soledat. Aquest és més aviat un Només Rot: un altre tipus de missatge, amb més energia. Un Rot més convençut. I més convincent.»
–Al seu web hi ha una frase promocional: «Por fin! Un disco de rock and roll!» Ho subscriu?
–«La frase no és meva, sinó de Juan Puchades, però sí, hi estic d'acord: aquest és un disc de rock and roll, utilitzant el concepte d'una manera àmplia. Hi estan molt presents les meves influències, la meva escola i tots els gèneres als quals m'he anat apropant: s'hi pot trobar, per exemple, el swing de Lo siento, Frank, o algun tema més llatí, que podria ser alguna cosa semblant a una cúmbia, però que interpretada per Pete Thomas (bateria i percussió) es deforma força. Crec que el disc permet veure molt bé d'on venim.»
–Repassant la seva biografia, veig que una de les seves primeres gravacions va ser Fiebre de vivir (1978), de Moris. Què en recorda?
–«Això va ser abans del primer disc de Tequila i jo hi vaig gravar el baix i la guitarra en algun tema, però els que més hi van tocar va ser Felipe i Manolo. Quan escolto ara el disc encara m'hi reconec, perquè en aquella època ja estava força format, tot i tenir només 18 anys.»
–A Solo Rot hi col·labora un altre argentí il·lustre: Sergio Makaroff ha fet la lletra de Salto al vacío.
–«De fet, Makaroff és un habitual en els meus discos, i l'excepcional aquí és justament que només hi aporti una lletra. I ha estat així perquè, en aquest cas, jo estava molt content amb les meves lletres, que són molt personals. De fet, la cançó de Makaroff va entrar en el disc gairebé per casualitat: la vam gravar com un tema inèdit per al DVD amb la sessió acústica que acompanya el disc, però al final vam decidir incloure-la també al CD. Salto al vacío no té res a veure amb el meu estat d'ànim, però em va agradar com a comiat del disc.»
–Parlant de temes personals, canta a Manos expertas: «La crisis de los cuarenta la pasé tomando absenta...» Va ser exactament així?
–«En realitat l'absenta és una metàfora. Jo m'he pres les crisis amb força humor. Abans es deia que la vida començava als quaranta, perquè tenies els fills ja grans i podies donar un altre enfocament a la teva vida, però els quaranta d'abans són els cinquanta d'ara. És inevitable que l'edat comporti alguns problemes físics, però per sort fins ara són lleus.»
–Com aneu fins a Valladolid?
–«En una furgoneta tan high-tech que ara mateix no sé ni com s'obre una finestreta. Hi anem nou persones i portem un excel·lent equip d'àudio i vídeo. Quan acabi l'entrevista, veurem un documental sobre The Who.»
–Per aprendre'n alguna cosa?
–«Sí, sóc com Guardiola quan posa vídeos als seus jugadors. Evidentment, dels Who sempre es pot aprendre alguna cosa.»
–Compte, però, amb el mal exemple del difunt Keith Moon...
–«Sí, només ens fixarem en la part musical [riu].»
–Sincerament, encara li agrada anar de gira?
–«Feia sis mesos que no pujava a la furgoneta, i quan ho he fet he sentit una gran pau i harmonia, i he pensat que realment ho necessitava molt. M'agrada molt tota la litúrgia que envolta un concert. És com anar d'acampada amb els col·legues. Ho sento, però estem a punt d'entrar en un túnel molt llarg i perdrem la cobertura... Si vols, torna'm a trucar.»
–Gràcies, però em sembla que ja en tindré prou. Gràcies i bon viatge.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a