La correspondència de Víctor Català fa emergir l'obra periodística inèdita

Irene Muñoz (Vilafant, 1979) ha transcrit 494 cartes que Caterina Albert, més coneguda pel pseudònim literari de Víctor Català, va intercanviar entre 1902 i 1963 amb els responsables dels diaris, les revistes i les editorials de l'època que van sol·licitar-li llibres o col·laboracions al segon volum de l'epistolari de l'escriptora, un llibre de quasi 600 pàgines que complementa el que la mateixa estudiosa va publicar el 2004 amb la correspondència adreçada als principals editors de l'autora escalenca, Francesc Matheu i Lluís Via. Si aquell primer treball va permetre documentar el procés de gestació de les novel·les majors de Víctor Català, des de Solitud a Un film, aquesta nova recopilació, en la qual apareixen 115 corresponsals (entre ells Carme Karr, Josep Miracle, Josep M. Cruzet, Enric Arderiu, Carles Rahola, Manuel Azaña o un joveníssim Joan Vinyoli) d'una seixantena de publicacions i una trentena de segells editorials, treu a la llum una nombrosa obra dispersa a la premsa catalana que mai no ha estat recuperada en volum. És el cas, per exemple, a banda de diversos articles literaris, d'un fragment de novel·la inèdit imprès el 1905 al diari El Poble Català que dirigia Francesc Rodon, d'un poema dedicat a Verdaguer del 1913 per a la revista Renaixement o d'un retrat de la ballarina Tórtola Valencia de 1915 per a El Teatre Català. A través de les cartes, es reafirma també l'existència d'un representant literari, Fèlix Clos, que va tenir un paper determinant en l'edició d'Ombrívoles (1904), i es confirma la seva negativa a adaptar-se a la reforma ortogràfica i sobretot la seva obsessió per controlar fins al més petit detall l'edició dels seus textos, que revela, contra el tòpic de la modèstia, una escriptora convençuda del seu criteri i conscient de la seva professionalitat.