«Actuar és improvisar»

–«És una obra en què m'hi reconec molt. Des del principi, la vam plantejar pel plaer d'actuar sense complexos. El que més m'agrada és actuar. Quan una idea en què creus aconsegueix omplir els teatres, és difícil cansar-se'n. De totes maneres, he fet 160 funcions en cinc anys. Al 2008 només vaig fer una desena de funcions perquè em van coincidir amb el rodatge de moltes pel·lícules. El nostre model de distribució és particular: un dia sóc a Ulldecona i l'endemà començo un rodatge a París. El monòleg és l'únic format que em permet fer això. El més normal seria dedicar-li sis mesos i intentar-la fer cada dos dies per explotar-la, però jo hi deixo, a vegades, llargs buits. Darrerament, l'he representada més i encara m'hi sento més còmode.»

–«Això del TNC va ser un fenomen curiós. Des que vaig haver d'anul·lar aquestes funcions, sempre he omplert els teatres. Fins llavors, la resposta del públic era desigual. Però va ser deixar gent al carrer que ja tenia les entrades reservades i generar-se una sensació d'urgència per veure-ho. Visc un privilegi.»

–«Això de la interpretació és un misteri. Hi ha coses fàcils que semblen difícils. Jo no sóc capaç de plorar a l'instant, com fan molts col·legues meus. També s'ha d'entendre que l'obra va anar creixent molt lentament, el concepte de dificultat, quan es cuina mica en mica és molt diferent que si veus la peça acabada.»

–«El coneixia de l'escola Lecoq, però mai no havíem treballat junts. Ens vèiem i li comentava que tenia idees i que no sabia com plasmar-les a l'escenari. Ell em deia que necessitava que algú m'ajudés. Però no es va atrevir a proposar-se fins que no vaig preguntar-li. Picó ha voltat per tot el món. Sap escoltar i animar-te per les idees que li semblen bones. Jo sabia el que no volia fer: no volia un monòleg convencional, ni una obra partint de les anècdotes de rodatge (xerraire com sóc, l'hagués fet de seguida). Tampoc volia fer una tirallonga de gags, ni un monòleg en què els diferents personatges fessin veus diferents, per lluïment. M'he trobat que sempre trobo el camí a partir del que no vull fer. Vam començar a treballar improvisant a escena. Movent-te surten noves idees. El públic accepta molt bé aquestes convencions, per surrealistes que semblin.»

–«A París, em coneixien molt per cinema d'autor. Mai havia fet teatre a França. Em miraven amb molt de respecte. Al cap de cinc minuts, van entendre la clau d'humor i van riure com els que més.»

–«M'agradaria, Però no sé prou anglès per fer-lo col·loquialment. La podria aprendre fonèticament i tirar-la endavant. Podria fer una versió professional, mesurada, però prefereixo mantenir-me en el món amateur. Per mi, actuar és improvisar. És com jugar a futbol: hi ha una tècnica que és el text i després cal arriscar-se per connectar amb el públic.»

–«Sí, és cert. També m'agradaria que altres actors fessin un procés semblant al meu, que creïn més enllà de l'interpret, sigui bo, dolent, simpàtic o grassonet, que ho fessin amb els seu color, el seu estil. Que el text agafi davantera a la interpretació.»

–«És que en aquest país no existeix res si no passa per Barcelona. A l'Estat espanyol, passa el mateix amb la capital, Madrid. Però per estrany que pugui semblar en aquest país hi ha actors que viuen sense actuar a Barcelona: i també hi ha gent que es dedica a les vinyes, al camp. Fora de Barcelona hi ha éssers vius i humans alhora [riu].»

–«No, si jo no vaig saber res fins al cap d'un parell de dies. Quan es va fer la gala nosaltres estàvem de gira. Ni sabia que figuràvem com a finalistes. Aquest premi també és particular. Perquè resulta que hem guanyat el Max al millor text en català o valencià. Picó, que fins fa poc vivia a València, va rebre un telegrama d'algú del Ministeri felicitant-lo per haver guanyat el Max al text en valencià. Ara no sabem si el fem en català o valencià [riu, sorneguer].»

–«El món s'està tornant boig. Les coses passen massa ràpid perquè les puguem comprendre. Ara, que mirant-ho bé, el món mai no ha estat massa fi. Si no, com s'explica que una pila de soldats anessin a fer les creuades...»

–«No hi ha una fórmula. La vida no és tan esquemàtica. Albà és un monstre. És possible que algun dia se'ns acudeixi una idea i tornem a ajuntar-nos.»

–«La regidora de Cultura fa bots d'alegria. En Jorge fa només quatre anys que viu al poble i ja coneix, de lluny, més actors, autors i directors que jo mateix. Omple cada sessió. És un home de teatre. Ha posat fi a aquella cantarella del que es lamenta que ‘és molt difícil portar el públic al teatre.»