«Escolta, Sepharad»

De la «tan difícil, entrebancada i entrebancosa convivència ibèrica» parla Salvador Espriu a La pell de brau. L'atzar, el destí o les lentes passes de la història han volgut que cinc dècades després de la seva primera edició, que vint-i-cinc anys més tard de la mort del poeta, l'encaix entre Catalunya i Espanya centri encara el debat nacional pel cul-de-sac en què està l'Estatut, l'enèsim intent català de trobar un espai dins la vella Sepharad. L'arquer (Columna) ha reeditat el poemari coincidint amb l'efemèride. Aquest cop, però, embolcallat amb un pròleg de Josep M. Castellet i un apèndix de reflexions sobre la vigència del mite d'Espriu: l'Espanya tràgica, el record de la sang vessada al llarg dels segles i sobretot durant la Guerra Civil, a què el poeta sembla cridar a sobreviure, malgrat tot. Així, morta la dictadura, tancada la transició, aprovats dos estatuts catalans, amb el país pendent del Tribunal Constitucional, set analistes polítics s'esforcen a respondre, entre d'altres, aquesta pregunta: ¿Sepharad, la península estesa com una pell de brau adobada, envestida pel toro sobre l'arena i «la closa eternitat del cel», és viva encara?

Abans, però, recapitulem. ¿Què hi volia dir Espriu, a La pell de brau? En el pròleg a l'edició de 1977, ell mateix va aclarir que hi pretenia demostrar que «també els homes de la perifèria peninsular érem capaços d'entendre el complexíssim conjunt dels essencials problemes ibèrics». El llibre es va convertir aviat en un «preuat signe del democratisme espanyol», com constata el periodista Enric Juliana. Si més no es prestava a decorar una lleixa al costat dels discos de Raimon, en un temps d'efervescent resistència contra la dictadura. «Va ser llegit com un manifest ideològic i civil», assevera l'escriptor Antoni Puigverd. És en aquell moment, durant la dictadura i la transició, que els ponts de diàleg entre Catalunya i Espanya van tenir una «certa consistència», segons Manuel Cuyàs, director adjunt d'El Punt de Barcelona. L'Estatut del 79 va ser el primer pont, diu, «la nostra manera de formar part de Sepharad». La periodista Pilar Rahola en comparteix la diagnosi. «Potser va ser aleshores [...] quan Catalunya va dialogar més i va influir d'una manera més definitiva», escriu. Ara bé, per a Rahola «la nostra ingenuïtat va ser tan gran, com profunda és la decepció actual». El detonant ha estat el nou Estatut, assenyala Cuyàs: la «resposta política» des de Madrid «ha estat agressiva i la resposta dels intel·lectuals, de nou inexistent o sense comprensió». Per això defensa que «els ponts han resultat ser de mitja galta, d'una sola direcció, de Catalunya a Espanya» i no a l'inrevés.

Unes quantes dècades després de la publicació de La pell de brau, de Sepharad no en queda ja «res o quasi res». El periodista Francesc-Marc Álvaro ho creu així: «El missatge d'Espriu, el seu elogi de la diversitat convivint en la unitat, ha quedat fulminat pels fets.» Només el notari Juan-José López Burniol albira vida dins la sagnant i aspra pell de brau: «Sepharad serà si Catalunya vol.» Al seu criteri, la clau és «si entre tots –a una banda i l'altra de l'Ebre– la volem matar o no». Per a Juliana, Sepharad «és la paciència de la gent per suportar tot aquest estrany delit». Rahola, en canvi, la veu «engolida per Espanya, una realitat unidireccional, pètria i orgullosa, molt més forta que qualsevol delit de regeneració».