Hi ha moltes ombres en els personatges de La Riera. I això forma part de la idiosincràsia d'una telenovel·la a la catalana. Parlant d'ombres, l'ombra de Nissaga de poder és molt allargada i tot i que la maldat, igual que la bondat, tendeixen a la hipèrbole en la ficció, a La Riera els personatges s'esmunyen per les dues cares amb una naturalitat que els fa quotidians, versemblants. I ho fan entre copa de grapa, arròs amb bacallà i cabrit confitat. Les relacions són el motor de la majoria de sèries. Com s'estimen, com s'odien, com es fan mal o com es perdonen. Els problemes del món real, com ara la pederàstia, s'han presentant des de dues òptiques: la d'en Mauri, des de la simple acció de menjar caramels fins a la d'obrir-se la bragueta. I ara la de la Txell, la filla que, per curiositat, descobreix una realitat execrable. El treball de l'actriu és excel·lent: no només ha canviat el físic –la cara, el to de veu, el botó de l'escot més amunt–, sinó també l'actitud. El prisma s'ha obert –la Txell ho ha confessat a en Joan– i més tard o més d'hora el secret deixarà de ser-ho. La divulgació de la veritat, amb tot el que comporta poden ser possibles grans finals de temporada? De la Mercè i de la seva ànima (i mirada) en parlarem un altre dia.