Estiarte: «En el llibre he pogut treure tot el que portava dins»

—S'esperava l'acollida tan bona que ha tingut el llibre?

—«La veritat és que està sent millor del que esperava. No se sap res de vendes, però hi ha molta gent que em diu que li agrada. El que més em va impactar és la gent que hi havia el dia de la presentació. La meva família, els amics de la infància, gent del Barça, gent del waterpolo que no veia des de feia molt de temps...»

—Què el va motivar a escriure el llibre?

—«Vaig conèixer en Jordi Nadal, de l'Editorial Plataforma. Ell em va treure coses i mentre me les treia em vaig sentir a gust. Coses que no havia pogut explicar per motius familiars o perquè les tenia molt a dins.»

—Necessitava treure totes aquestes coses?

—«Hi ha gent que se m'apropa i em diu que aquest llibre m'ha fet bé, que ha estat com una cura. La veritat és que no ho crec. En el llibre parlo de moltes coses bones, tant en l'àmbit esportiu, com personal. De la meva vida. I en aquesta vida hi ha una part difícil com és la pèrdua de la meva germana d'una manera tràgica. Però ja vaig plorar molt, vaig estimar molt la Rosa i la continuo estimant i recordant. A casa no en parlàvem per respecte al meu pare, que ho passava molt malament. Però tot el que va passar ja ho vaig superar.»

—Li va ser molt difícil explicar la tràgica desaparició de la Rosa?

—«Igual de dur que recordar-ho en silenci. Ara no és igual de dur que en els primers anys. Ha passat molt de temps i ara el que faig és transformar-la en dona, en mare, en germana. La trec ara per tenir-la present.»

—Diu que ho va superar, però en el llibre fa la sensació que se sent una mica culpable.

—«Els meus pares no ho van superar perquè és antinatural perdre una filla. El meu germà i jo teníem una altra vida per començar. Vaig conèixer la meva dona, vaig tenir dues filles. Sempre tens el record de la Rosa i del que va passar, però ho superes. Si em sento culpable? Va passar quan jo era allà, després d'unes paraules que jo vaig dir. Et queda aquesta cosa... Però que la gent no pateixi per mi. Tinc aquesta sensació de culpa, però la vull tenir.»

—Quan parla en el llibre del Manel waterpolista, vostè és molt autocrític. No sembla que hagi estat el millor jugador del món...

—«La meva dona també m'ho ha dit. Em va dir que si no em conegués, pensaria que no era bo jugant a waterpolo. Sé que no queda bé que ho digui, però sóc conscient que era molt bo, que tenia talent, que les coses per a mi eren fàcils. En el llibre parlo també del meu egoisme, però el que busco és que se m'excusi. Era egoista quan era jove, però com no ho havia de ser si vaig ser màxim golejador en uns Jocs Olímpics amb 18 anys? Era egoista a la piscina, però no era un ogre. Fora de l'aigua era bon company, tinc uns valors. I era egoista en els primers anys, però vaig canviar i des de llavors vaig assaborir més els partits i també l'estima dels meus companys.»

—Li ha servit el llibre per recuperar amics?

—«Amb els companys de selecció sempre he tingut una relació molt bona. El llibre és tornar a dir-los gràcies, dir-los que eren molt bons. Et distancies perquè cadascú té la seva vida, però tot allò que vam viure ens ha quedat i sabem que sempre ens tindrem els uns als altres.»

—Parla molt de Barcelona 92. Aquella final olímpica és el pitjor record que té de la seva carrera?

—«I tant! Durant 25 anys vaig formar part de la selecció estatal, però si tanco els ulls, tot és Barcelona 92 i Atlanta 96, aquells quatre anys. He perdut lligues, mundials, copes d'Europa, però perdre aquella final va ser molt dur. Pensàvem que allà s'acabava tot, que no hi hauria una altra oportunitat. Perdre aquella final, davant de tanta gent al teu favor i fent un gran partit, amb tantes pròrrogues. Va ser molt dur. D'aquell partit, tinc poques imatges del joc, però moltes de tot el que vaig sentir abans i després de la final.»

—Amb Dragan Matutinovic no ho va passar gaire bé, no?

—«Aquell entrenador ens va marcar. Amb ell no vam guanyar res. Vam fer un salt brutal, però potser l'hauríem fet igual perquè aquell equip tenia uns jugadors molt bons. La manera de treballar que tenia, com ens menystenia... Va ser molt dur. Entrenar-se amb ell va tenir una cosa bona, que l'equip es va unir molt, vam formar una pinya. Com que ens humiliava tant, ens vam ajuntar més. Sempre ens deia en un to despectiu que no sabíem ni patir ni guanyar.»

—Els jugadors que van arribar des de Madrid van ser clau en aquest salt qualitatiu.

—«Sí, però no perquè fossin de Madrid. Van ser clau perquè eren excel·lents jugadors de waterpolo. Eren molt alts, molt forts. Nosaltres érem més d'habilitat. Teníem un equip complet. A més, van aportar un plus. Ells se sabien fer respectar i ens ho van ensenyar a la resta.»

—Parla molt en el llibre de Jesús Rollán i Toto García.

—«Tots eren molt importants. Jesús era un porter excel·lent, però els jugadors també eren molt bons. Toto, Miki Oca, Chava... Jo tenia la mateixa relació amb tots. La diferència és que Toto va tenir un problema i Jesús va morir, per això es parla més d'ells. Jo, del problema que va tenir Toto, me'n vaig assabentar, vaig parlar amb la seva mare i em vaig posar a la seva disposició. També va tenir problemes el Jesús, però ell estava més protegit. En el llibre hi parlo, perquè no vam tenir temps de tornar-nos a abraçar. No estàvem distanciats. Sabíem que ens havíem de trobar, però no vam tenir temps.»

—Toto García també va escriure un llibre. En aquell llibre sembla que aquella selecció sempre estava de festa...

—«Ell el que explica és que dos joves amb diners es van trobar amb el perill de la nit. I hi van caure. Diu que ho feien ells, però no tota la selecció. El cert, però, és que ha quedat aquesta sensació. Em vaig trobar vegades que arribava a la Vila Olímpica i altres esportistes em deien que volien estar a prop nostre perquè hi havia ambient. Allà, però, no hi havia ni orgies, ni festes, el que sí que hi havia era bon rotllo perquè érem germans. Nosaltres estàvem centrats en la competició. Érem molt professionals, si no, no hauríem guanyat tot el que vam guanyar.»

—Passem a l'actualitat, al Barça. Guardiola diu que vostè és el seu àngel de la guarda.

—«Ho diu perquè un dia vaig veure una notícia en el teletext italià, que podria no haver vist, que parlava de la substància que va fer que fos acusat de dopatge. Per en Pep era molt important demostrar la seva innocència. Era el més important de la seva carrera. Ell volia continuar la lluita fins al final. Per ell va ser molt important.»

—Ara està més a prop seu que mai.

—«I m'agrada perquè el puc ajudar, relaxar, fer-li veure les coses amb més serenor. Puc dir-li a la cara alguna cosa que no veig bé. A ell li agrada molt escoltar, i després decideix.»

—És molt diferent l'ambient al vestidor del Barça que a un de waterpolo?

—«Són iguals. Arribes per competir, surts havent competit i entremig, competeixes. És diferent abans d'arribar i quan marxes, però el vestidor és el mateix.»

—Tenen més ego els futbolistes?

—«El mateix que teníem nosaltres. Qui no té ego? Més gran o més petit, però tothom en té. Sylvinho, per exemple, és una gran persona, però també vol jugar més. Tenir ego no és un defecte. És part de l'esport. El problema és quan va en contra de l'equip, en contra d'un company. Quan l'ego és per millorar, per créixer, fantàstic.»

—Quin ambient al vestidor es va trobar després de tot el que es va dir el curs passat?

—«Estic sorprès. Quan vaig arribar em vaig proposar oblidar tot el que havia sentit i llegit. Començar de zero. M'he trobat amb una plantilla excel·lent. Una plantilla amb respecte i molt professional. Hi ha compromís dels uns amb els altres. I són molt professionals. S'han entrenat molt bé sempre.»

—En el llibre parla de la manera com ha de ser un líder. Qui és el líder del Barça?

—«Ho és Puyol. Perquè el capità és un líder. Però també ho és Sylvinho i Messi i Xavi i Iniesta i Eto'o. I Milito, tot i que no hi és. En Gabi es tallaria una mà per poder jugar. No és al camp, però està present, té la paraula justa per a qualsevol. Tothom l'escolta.»

—I també ho és en Pep?

—«Ell és un líder natural. Ho és allà on estigui.»

—Com veu l'equip ara que arriba la part final de la temporada?

—«Molt motivat i molt preparat per rematar la feina i guanyar tots els títols, però hem d'esperar i continuar treballant.»

—Guardiola acaba contracte l'any 2010. Què farà després. Continuarà?

—«Present. El Pep pensa en el dia a dia i no pensa en el que farà després del 2010. Ja es veurà.»

—El veu de president, com va dir Joan Laporta?

—«El veig del que sigui. Pot ser president, però si el que ha de fer és anar a picar pedra, també ho farà. Ell ara vol ser entrenador i demostrar que és un bon entrenador. Deixem que se centri en això.»