Ribéry, la cicatriu mediàtica
Franck Ribéry ha passat de ser considerat un jugador inestable a ser desitjat tant per jugar en els millors clubs com per fer anuncis des de la seva explosió en el mundial d'Alemanya 2006
Quan Franck Ribéry tenia només dos anys, un accident de trànsit va deixar marcada una vida que tot just començava. El fill petit d'una família humil del nord de França va acabar a l'hospital, on els metges li van salvar la vida i li van reconstruir el rostre. Ribéry, però, se'n va sortir i amb una cicatriu al costat dret de la cara, va quedar condemnat a ser la víctima d'un lloc on futurs homes poden arribar a nivells de crueltat insospitats: l'escola. En aquella escola de Boulougne-sur-mer, una població al costat de Calais, el menut Ribéry va haver d'escoltar un cop rere un altre burles pel seu rostre. Quan l'anomenaven Quasimodo i era assenyalat per dits acusatoris i mirades burletes, es posava a plorar. «Amb el pas del temps vaig aprendre a lluitar, a defensar-me, a barallar-me», explica.
Ribéry és un lluitador nat que amb 25 anys s'ha convertit en un dels rostres més populars de França. La gent coneix el seu rostre, reconeix la seva cicatriu, però se'l valora pels seus peus, uns peus que van sortir indemnes d'aquell accident. Ara que és ric i es podria operar, Ribéry no es vol desprendre de la seva cicatriu. «Em recorda un moment dur de la meva vida que vaig superar lluitant», comenta aquest home que va decidir convertir-se a l'islam influenciat per l'amor de la seva vida, Wahiba, una noia amb sang algeriana a qui coneix des que són menuts. «Ens coneixem des dels 15 anys», recorda aquest pare de dues nenes. «L'islam m'ha donat pau interior, m'ha ajudat a veure clar tot allò que té de superficial tenir una cicatriu», afirma. Ara, empresaris que de menuts potser van ser tan cruels com els companys de classe de Ribéry es barallen per signar contractes publicitaris amb un home que, com l'argentí Carlos Tévez, rebutja ser operat per esborrar del seu rostre ferides i cicatrius d'accidents de quan era nen.
De la indisciplina a les bromes.
Amb un present feliç, Ribéry mira enrere i veu un passat dur. Fins a tres cops va estar a punt d'abandonar el futbol. El dia més complicat va ser quan amb 16 anys, va ser expulsat de l'acadèmia de futbol del Lilla per mala conducta i per no treure bones notes acadèmiques. Va tornar amb els seus pares, amb el cap cot, i va començar a jugar al club local, el Boulogne. En breu, Ribéry ja tornava a aixecar el cap i mostrava orgullós la seva cicatriu, una cicatriu que els laterals esquerres de molts clubs francesos van començar a témer.
Després d'haver pensat a deixar-ho córrer, Ribéry es va obrir pas sense formar part de cap planter important, passant com a jove prodigi per clubs modestos fins a ajudar el Brest bretó a pujar a segona divisió. Les seves internades per qualsevol de les dues bandes li van servir perquè Jean Fernàndez decidís fitxar-lo per al seu Metz, que era a primera, amb 21 anys. Al club de la Lorena, Ribéry es va presentar públicament a la societat francesa. Escollit jugador del mes de primera un cop, va començar a aparèixer en l'agenda de clubs europeus, però sorprenentment, en el mercat d'hivern del 2005 Ribéry va decidir fitxar pel Galatasaray turc. «El Madrid, la Juve, el Messina, l'Espanyol o el Lió em volien, però jo volia anar a un club en què fos titular des de l'inici», va dir llavors. L'Espanyol, doncs, es va quedar sense fitxar l'home que després de mig any enamorant l'Ali Sami Yen, va tornar a França en un traspàs polèmic que va originar un litigi legal entre el Galatasaray i el club al qual marxava, el Marsella, al qual anava perquè l'havia cridat el seu vell amic Jean Fernàndez, llavors tècnic dels marsellesos. Tot això passava l'estiu del 2005. El 2006, Ribéry ja va ser titular amb França en el mundial i es va donar a conèixer a la resta del món. Ell i la cicatriu més mediàtica del món del futbol.
