Fugint de la bellesa
Carlos Zanón publica el seu cinquè poemari, ‘Tictac tictac', recorregut per les biografies de J.M. Barrie i L. Carroll
Li agrada més escriure poesia
o novel·la? “No ho sé. Tinc ulls
de poeta i mans
de narrador”
Carlos Zanón (Barcelona, 1966) té una mirada que t'agullona, sense mala intenció, que gairebé et qüestiona. Quan es posa les ulleres, t'adones que la culpa és de la miopia, ni del boogie ni del mambo. Carrega, i el dispara tot sovint apuntant a la rialla, un mig somriure amb què mira d'ocultar una certa timidesa. Parla amb una veu atenorada i s'estalvia molts decibels: enraona fluixet i a un ritme calmós.
Presenta el poemari Tictac tictac, publicat per Carena. És el seu cinquè llibre de poemes, el primer és del 1989 i l'últim, fins a aquest, del 2004. Ha publicat dues novel·les, en té dues més en marxa i acaba de guanyar el premi de novel·la negra Brigada 21 a la millor primera novel·la amb Tarde, mal y nunca (Saymon, 2009). Escriu crítiques per al suplement Cultura de l'Avui des del 2000. Sí, molt bé, però de què treballa? És advocat.
Quan li demano que em defineixi la seva poesia, desgrana: “És un llibre espès. M'agrada, en poesia, que els meus llibres estiguin com a mig fer, bruts, amb errors de tot tipus, però que siguin honestos”. I la dedicatòria demostra que ho és, d'honest: “A mis padres, de los que aprendí a reírme de todo y a respetar sólo la bondad y la inteligencia”. “És el millor del llibre, la dedicatòria”, comenta amb un to que no sé si se'n fot; diria que no.
A Tictac tictac, amb pròleg de David Castillo, hi ha molt d'amor, en algun cas correspost i tot. “Sí? Potser m'he desinhibit. Ja no penso que l'amor és cosa d'aficionats... Estic fart de robots a les pàgines dels meus llibres”. Però també hi ha molta desesperació ofegada en alcohol i cocaïna. I violència de diferent calibre, explícita i, encara més, implícita. “No tenim espai a la nostra vida. Som animals cecs i desesperats i ens fotem d'hòsties, ens amaguem darrere del sexe, de l'alcohol o del Barça. A vegades has de fer mal a algú per comprovar si t'estimen, si encara pots sentir alguna cosa”.
Referents i subconscient
Els 40 poemes estan recorreguts per referents de tota mena: “Hi ha molt de la biografia de Carroll i Barrie”, és a dir, Alícia i Peter Pan, i el Corto Maltés, el rei David, Michael Jackson, Bush, Cobain i Salinger. I Juan Valdés. I molts altres d'ocults entre els versos. Els convoca? O s'hi presenten amb la mala intenció de quedar-s'hi? “Volia ficar-me per darrere de l'escenari d'Alícia i de Peter Pan i ho vaig fer buscant-ne els autors. La seva biografia, somnis i terrors surten a la foto. Els altres són convocats pel meu subconscient; alguns hi són per dret propi”.
I també hi ha molts records, sobretot d'infantesa. Molt de tic-tac, molt de pas del temps... “Sí, el tic-tac del temps de la infantesa, l'època en què no n'hi havia, de temps. Hem lluitat per ser idiotes com Peter Pan: i som adolescents eterns, i gilipollas”.
Li pregunto si realment “Trato de huir de la belleza, / de esta atroz melancolía, / con la que se trenza la vida”, i resulta que abans que Zanón ho pensava Rimbaud. “Vull la intensitat de la vida que no s'allarga, que dura un instant, que no recorda”. És un poeta, no es pot negar. No em puc estar de preguntar-li un tòpic relacionat amb la dualitat creativa, si es pot estimar més el pare o la mare. És a dir, tot i que cada cosa pot tenir el seu moment, si li agrada més escriure poesia o novel·la. “No ho sé. Tinc ulls de poeta, però mans de narrador”.