“Les festes són un gran bastió de poder masculí”

La participació de les dones continua reduïda a un paper merament decoratiu, en els ballets que fan de seguici, o subordinat. En 2004, es va crear el paper de l'acompanyant, que permet desfilar
les dones vestides amb una adaptació
femenina del vestit oficial dels homes. Però estes dones no paguen quota, i
per tant no són membres de ple dret de les filaes. I per poder desfilar han de ser
mullers, filles, germanes o novies d'algun fester. Coma persones independents
no se les accepta.

Només són déu. Les úniques festeres
que són membres de dret en les seues respectives filaes. Poden votar en la presa de decisions i ocupar càrrecs directius. Però fins i tot aquestes dones tenen vetat desfilar en la formació de més
prestigi, l' esquadra.

Quan van veure que les dones se'ls començaven a colar, les associacions festeres van canviar els seus estatuts per fer més exigents els requisits per formar part de l'agrupació, com per exemple
haver d'aportar més quantitat d'avals d'individus de ple dret o l'admissió per votació de l'assemblea. Curiosament,
els homes superaven les noves exigències, les dones no.

No. Però podrien comptar-se amb els dits de la mà. La immensa majoria pensa que les coses ja estan bé així, no se senten discriminades. Diuen que és la tradició i no volen canvis. De l'altre costat n'hi ha una minoria partidària d'una participació totalment igualitària. L'associació Fonevol n'és la cara més visible.

No hauria de ser-ho forçosament. Les tradicions s'inventen, i es transformen
i es desenvolupen al mateix temps que
les societats. El problema arriba quan
les coses inventades es naturalitzen, per repetició i aleshores eixa tradició s'utilitza d'argument per no canviar. Es tracta,
però, d'una excusa. La raó de l'oposició
a la participació en igualtat entre dones
i homes en la festa és una altra.

Exacte. La participació de les dones suposaria una ruptura dels models de gènere assignats, suposaria compartir les estructures de poder i prestigi social, tota una amenaça a l'ordre social i simbòlic.

Els Alarde i les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi tenen molts punts en comú, en aquest sentit. De fet, l'androcentrisme està molt generalitzat en totes les festes. Són un gran bastió de poder masculí. En les Falles mateix, les dones són les que més es veuen en l'espai públic, són protagonistes absolutes, i en canvi, en les estructures organitzatives de les festes a penes juguen cap paper. Haguera sigut interessant que la llei d'igualtat dedicara algun article a l'àmbit de les festes que s'han blindat amb la privatització de les associacions que les organitzen.