Societat

MIGUEL ÁNGEL GIMENO MIGUEL ÁNGEL GIMENO,

PRESIDENT DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA (TSJC) PRESIDENT DEL TSJC

“No veuria malament una taxa en alguns processos”

“Molts jutjats reben més casos dels que poden tramitar”

“En el tema del català, el salt qualitatiu vindrà quan les facultats de dret ensenyin en català”

“El problema és que la justícia és la gran desconeguda, també pels polítics”

“Recordo que la nova oficina judicial és un projecte estructural nascut del consens polític”

Miguel Ángel Gimeno
coneix perfectament els dèficits i necessitats de la justícia, com correspon a una persona amb quasi un quart de segle d'experiència en la carrera judicial. Ara des de la més alta instància judicial de Catalunya li toca treballar per contribuir a corregir els mals crònics de col·lapse i falta de mitjans. La crisi i les restriccions pressupostàries no hi ajudaran gaire.
El servei de la justícia gratuïta no té una qualitat d'acord amb la gran despesa econòmica que es fa
No hi ha cap raó de fons constitucional que impedeixi la descentralització del Poder Judicial

Des del 10 de desembre Miguel Ángel Gimeno ocupa la més alta responsabilitat dels jutges a Catalunya. En aquesta entrevista, la primera que concedeix a un diari, aborda l'actualitat de jutjats i desgrana la seva manera d'entendre la justícia.

Vostè sempre diu que el ciutadà té dret a la “bona justícia”; a què es refereix?

És un concepte que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha omplert de contingut, com un dret del ciutadà ja no a la justícia, sinó a rebre una bona justícia. Fa referència a un conjunt de coses que, al cap i a la fi, volen dir que aquest servei s'ha d'oferir no només en funció dels resultats, sinó també en la forma com s'ha desenvolupat tot el procés, donant al ciutadà un tracte humà i individualitzat.

Aquest tracte humà implica un respecte per la llengua. I el català a la justícia encara és assignatura pendent.

En l'ús escrit, és cert que ha baixat, hi ha menys sentències redactades en català, però jo dic que l'ús que se'n fa és més pur perquè ara no hi ha traduccions. Hi ha el problema també de la llengua que s'utilitza en el moment de presentar una demanda i que majoritàriament és el castellà. El salt qualitatiu es donarà quan a les facultats de dret s'hagi après a raonar i a llegir llibres jurídics en català. Ara et trobes que en un judici tens les relacions orals en català, però quan arriba el moment de fer l'informe el mateix advocat canvia al castellà perquè la seva formació s'ha fet en aquesta llengua.

I els jutges? Amb més vocacions entre els catalans hi hauria més ús de la llengua?

Exacte. Quan creixi el percentatge de jutges que fa molt temps que viuen a Catalunya o que són catalans d'origen, amb el català com a llengua molt integrada, s'avançarà.

La justícia lenta no és una bona justícia.

Per la seva pròpia naturalesa, la justícia ha d'escoltar a tothom, ha de donar veu a tothom i capacitat i oportunitat de defensar-se, i això és lent i demana temps. Però això no pot ser cap excusa. El problema que tenim és que hi ha una desproporció entre el nombre d'afers en què se'ns demana que ens pronunciem i que després executem i els mitjans de què disposem.

Vostè ho ha dit, un dels problemes de la justícia és en l'execució de les sentències. És un dels colls d'ampolla?

Aquí hi ha un punt negre, a executòries hi ha un nombre inacceptable d'afers. Però el que està passant ara amb la nova oficina és que tenim problemes més al principi del procés. Ara molts òrgans judicials estan saturats perquè reben una quantitat de procediments que no poden tramitar en condicions.

Això passa per un problema de falta de personal?

Efectivament. Falta personal i no hi ha una estructura tecnològica ni una organització de l'oficina judicial moderna i adequada als temps que corren. Ara això es nota molt i sobretot als jutjats civils, més que als penals.

Falta personal, però estem en època de retallades. Com s'aconsegueix aquesta bona justícia en el temps de crisi?

Serà difícil, evidentment, en època de restriccions, casar això amb la necessitat de donar un bon servei. I serà difícil per diverses raons; primer perquè som una administració que se sustenta sobre persones i si la retallada es fa en personal i no es poden contractar interins, doncs ho tindrem malament. La segona qüestió és que hi ha un dèficit de personal en tots els àmbits; entre els funcionaris, el 50 per cent són interins, que és un percentatge elevadíssim, també és molt elevat entre els secretaris, i entre els jutges en els últims temps sempre hem estat en l'ordre de les cent vacants. Són places que ha d'ocupar un jutge i aquest no hi és.

S'han hagut de suspendre judicis per falta de funcionaris?

No tinc l'estadística, però no han estat gaires casos. Els jutges han avisat, els secretaris coordinadors han reaccionat i s'han fet moviments interns de personal, però això és provisional i es desvesteix un sant per vestir-ne un altre. El problema és que la justícia és una gran desconeguda, també pels polítics que no han tingut gaires ganes d'acostar-s'hi. I dic això perquè ara ha costat fer entendre que en un jutjat penal que es dedica a fer judicis si li falta el funcionari que fa les tasques d'auxili judicial, que és el senyor que està a l a porta de la sala de vistes, que demana a un testimoni que entri, que posa en marxa i controla la gravació de la vista, doncs si aquest senyor no hi és el jutjat no pot funcionar.

Falta personal, justícia sobrecarregada... Ara comencen a sortir propostes que volen ser solucions. Per exemple, la d'instaurar una taxa judicial. Vostè hi està d'acord?

Primer cal deixar clar que el dret a la justícia és un dret bàsic i plantejar-ho com un servei de pagament sobta. Ara bé, també és cert que té un cost que paguen els ciutadans amb els seus impostos. Hi ha certes demandes judicials en què es debat una qüestió patrimonial de lucre, i no s'acaba d'entendre que això hagi de ser assumit pel conjunt dels ciutadans. El que no podem dir, però, és que tothom pagui, perquè no és igual que pagui una quantitat aquell que té molts diners que aquell que no en té. Si volem oferir justícia a tothom, hem d'oferir un punt d'equilibri, i si fóssim capaços d'assolir-lo –que jo crec que és possible, fent pagar per algunes coses i deixant-ho gratuït en unes altres– a mi no em semblaria malament que en determinats processos es demanés el pagament d'algun tipus de taxa.

Som en temps de restriccions i també es debat ara si cal limitar l'accés a la justícia gratuïta, si els advocats d'ofici han de cobrar menys...

Tothom que necessiti justícia gratuïta l'ha de tenir, aquí no estic d'acord a introduir-hi restriccions. Això és com la sanitat, qui l'ha de tenir que la tingui, però qui la pugui pagar que la pagui. És més un tema de gestió que de concepte. En la meva qualitat de jutge, el que sí que veig és que amb la gran despesa que es fa en aquest àmbit no tenim un nivell de qualitat de justícia gratuïta proporcional. Aquí hi ha problemes de gestió que cal millorar. Si s'ha de rebaixar el que cobren els advocats és un tema conjuntural, i escolti, a mi em van rebaixar el 6 per cent.

Es parla molt de desjudicialitzar la justícia, treure afers dels jutjats, però la tendència és una altra.

En l'àmbit de la jurisdicció hi ha massa coses. Hem passat una època en què tot conflicte social es derivava a la justícia. Mai el legislador pensava que aquesta derivació incrementava la feina dels jutjats. Molt poques vegades una llei s'ha fet acompanyada d'un estudi d'impacte econòmic i amb la corresponent dotació econòmica. S'ha fet la llei, i que el jutjat s'arregli amb les noves demandes que li arribaran.

És a dir, primer hem de demanar que les lleis estiguin ben fetes.

Sí. No només s'ha de reconèixer un dret, sinó que s'ha d'establir la manera de poder fer-lo efectiu amb normalitat. No fer-ho així és quedar-se a la meitat.

I quins temes deixaria fora de la jurisdicció?

Hi ha casos molt clars i tothom ho admet, per exemple el Registre Civil. En una inscripció de naixement un jutge no hi té res a dir, i si hi ha una discussió ja es pot plantejar més tard un judici. Hi ha casos també molt clars de jurisdicció voluntària, com les declaracions d'hereus. Quan s'acudeix al jutjat ha de ser l'últim recurs i no el primer, cal deixar la justícia per als casos veritablement conflictius. La batalla de més assumptes més jutges sempre la perdrem, perquè sempre hi haurà més demandes a la justícia que mitjans tindrà aquesta per resoldre'ls.

Tornem a la bona justícia. La proximitat és clau i en canvi el Poder Judicial rebutja la descentralització.

És un tema estrictament polític. Els jutges podem tenir opinió, però qui legisla és qui legisla. El que no s'acaba d'entendre és que el poder judicial és cada jutge quan exerceix la seva jurisdicció, i per tant està molt compartimentat. Una altra cosa és el govern d'aquest poder judicial. Cal recordar que el tema de la despesa està repartit entre el govern central i les comunitats autònomes. Per tant, hi ha una distribució de poder i això ja ho complica. És evident que, dels tres poders, el judicial és el que no s'ha descentralitzat i jo crec que no hi ha cap raó de fons, de constitucionalitat, que ho impedeixi. Ara bé, si es fan consells de justícia han de tenir contingut i eficàcia.

La nova oficina judicial serà el pas endavant definitiu?

El tema de personal és un problema ara, però és un problema conjuntural. En canvi, la nova oficina judicial és un projecte estructural i s'ha pactat fer una organització judicial diferent, amb nova organització, noves eines i mitjans tecnològics i adaptar el personal a aquestes. Cal replantejar la planta judicial, decidir quants jutges fan falta... Això és el futur i si aquí no hi arribem, aleshores anirem malament. Des de la meva posició de president recordo que és un projecte estructural, nascut per consens de totes les forces, i no és el projecte d'un partit sinó un projecte col·lectiu de millora.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a