El Quiché (II): Mercats de Vila

Chichicastenango s'amara de cosmopolitisme els diumenges, gràcies al mercat, curull de venedors, artesans i tafaners. Encara que arribats a les deu del matí, hi ha tanta gent del país i forastera, que hem hagut de deixar la furgoneta en un parqueo dels afores.

Adés, els naturals dels pobles veïns caminaven hora rere hora arrossegant-ne les mercaderies per tal de vendre-les en aquest empori indígena. Encara hi ha qui ho fa i, si hi arriben de nit, deixen càrrega a plaça, estenen manta sota les porxades i a dormir, que hi manca temps. S'hi ven tot; els gèneres per als habituals —menjar, roba, sabó, vetesifils, joguets—, a l'extrem nord de la plaça, al centre comercial o als carrers que van cap al sud. La resta n'omple la plaça sota tendals i carrers del districte nord. Hom encara pot trobar-hi trossos de guix mòlt barrejat amb aigua per a reblanir la dacsa seca, boles de cera, guarniments per al bestiar, màscares, brodats, teixits, ceràmica… En aquest delta de gamma riquíssima, els tèxtils multicolors són d'un primitivisme esplèndid; les manufactures de cuir i ceràmica, ben afaiçonades; les màscares de posat suggestiu. Trajinar-hi és una aventura, com ara batallar per treure diners als bancs darrere cues infinites de residents que acaben de cobrar el sou i de visitants de vacances o elegir amb enteniment qualsevol dels articles oferts. Unes quantes hores bregant pels carrers i amb càrrega aclofa la voluntat més vigorosa, encara que el personal surt alliberat del trencaclosques i feliç per la tasca acomplerta.

Sant Miquel de Totonicapan és una vaporosa vila d'altiplà que corprèn pel silenci asserenat amb què ens rep i ens acomiada, potser en part degut a la ressaca nadalenca. Tothom en sap, dels magnífics obradors d'artesà, sobretot de sabaters, teixidors, ferrovellers, alfarers i fusters. Hi ha mercat local, que no pas turístic, dimarts i dissabtes. Hi compta amb dues places principals. “La de dalt” —que n'ha desbancat “la de baix”— s'eleva sobre uns quants esglaons; és senyorejada per una església de traça colonial neta i un Teatre Municipal d'esplèndides façanes. En un edifici peculiar de la vella plaça central, “la de baix”, hi ha a la primera planta un aparador d'artesania indígena excel·lent.

El terme Xela, nom donat pels locals a Quetzaltenango, és una abreviatura de Xelajú, la seua denominació primera. La segona ciutat en importància del país és modèlicament impecable. Ni massa gran ni massa petita, ordenada, segura, “occidental”. De temperatures, però, baixes en l'estació seca. Després d'una gran anomenada en el segle IV, va patir els atacs del sanguinari conquistador castellà Pedro de Alvarado. A finals del segle XIX era una localitat pròspera gràcies al café. Malgrat el terratrèmol i l'erupció volcànica de 1902, s'ha refet; n'és a la intersecció de les principals carreteres, les que duen al Pacífic, a Mèxic i a Ciudad de Guatemala. Avui, és focus d'excursions per tota la regió. També, seu d'ONGS de tot arreu que estan treballant de valent per treure el país del marasme. A pesar de l'explotació d'oligarques i transnacionals, l'opressió de governants, militars i paramilitars i les conseqüències del conflicte bèl·lic, és urbs comercial puixant. La petja econòmica se'n reflecteix en nobles construccions escampades per tota la ciutat, sobretot el centre. Hi podem trobar, així, un grup d'edificis d'inspiració gòtica manats construir per emigrants alemanys que van venir a conrear café. El cor n'és el parc Centroamèrica, d'elegància remarcable pels monuments neoclàssics i els edificis nobles que la flanquegen, com ara la Casa de la Cultura, que allotja un interessant Museu d'Història Natural, o la restaurada catedral, de façana colonial distintiva, o l'Ajuntament, també reconstruït, símbol de refinament i instrucció. A l'oest se n'obre el passatge Henríquez, elegant galeria comercial amb pocs compradors, però. I és que Xela és, potser, l'única seu sense mercats locals de tota la regió; tanmateix, és de segur, la més rica.