Societat

Lluís Bosch Martí

Artista, activista, viatger

“Teníem el somni de la revolució”

Amant de la crítica, Bosch Martí pinta, fa ‘collages', i assegura que el seu estudi, a més d'un taller d'artista, és un centre de contrainformació, un espai on es treballa per agitar la societat

Lector, pintor, articulista, viatger, activista
Fill de Girona, alumne dels maristes, deixeble de Damià Escuder, Enric Marquès i Bertold Brecht, no creu en les noves tecnologies però ha convertit el seu estudi en un centre d'intercanvi permanent. A la imatge se'l pot veure presoner de la ciutat, amb el Tarlà ballant sota el poder polític i econòmic, representats per l'anagrama d'un banc i la cara de Rajoy.
No tenia res en contra d'en Quim Nadal i si m'hi vaig enfrontar va ser per la seva prepotència i les ànsies de controlar-ho tot
Es persegueix el model Las Vegas, comerç i diversió. L'aposta de l'actual consistori per la cultura és nul·la, no queda res

Essencialment es defineix com a deixeble d'Enric Marquès i Damià Escuder. Del primer va intentar aprendre la capacitat d'acció i organització; del segon, la reflexió i la mística. Avui, quan es guanya la vida fent classes de plàstica en escoles com ara l'Annexa o el Masmitjà, aquest artista i agitador que encara conspira per la revolució coneix el batec de Girona, ha fustigat amb delit el nadalisme i, a l'hora, assegura que els nous gestors, la gent de CiU, volen transformar la ciutat en una mena de Las Vegas, comerç i diversió, una Girona de cap de setmana, sense projecte social o cultural, on l'única sortida que s'ofereix als joves són els serveis o el comerç, o sigui ser cambrers, dependents, cuiners.

L'any 1979 vostè i alguns altres membres de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona van recollir signatures per portar Joaquim Nadal a l'Ajuntament. Amb el pas del temps es va convertir en un dels crítics més aferrissats de la seva acció de govern. Quan va caure del cavall?
Jo no tenia res en contra d'en Quim Nadal i si m'hi vaig enfrontar va ser per la seva prepotència i les ànsies de controlar-ho tot. Va arribar un moment que era una mena de Bismarck, no acceptava la crítica i, encara menys, la dissidència.
Potser no es coneixien prou?
Sempre he dit que el problema no era ell, sinó que ja venia de la Transició. El nostre grup, l'Enric Marquès, en Bep Marquès, en Jordi Creixans i alguns altres, érem membres de l'esquerra radical, rupturistes, simpatitzants del comunisme, de l'acció directa, del guevarisme, i volíem la república, el socialisme i l'autodeterminació dels Països Catalans. Sabíem que a Girona la Transició només es podia fer de manera gradual, però també estàvem convençuts que si les eleccions les guanyava l'esquerra mantindria l'impuls popular i de base que l'havia suportat. Era una anàlisi errònia, no ens vam adonar que érem uns il·lusos i potser per això quan van arribar les municipals alguns vam decidir deixar de banda les conviccions i, fent un exercici de realisme, vam decidir que per canviar una ciutat com Girona, de dretes, d'església, catalanista, convergent, més que pel PSUC calia apostar pels socialistes.
I què va passar?
El Pacte de Progrés va fer alcalde en Nadal i, encara que el primer any va apostar per una ciutat d'esquerres i popular –fins i tot havia acceptat la nostra proposta perquè l'Enric Marquès entrés a la llista del PSC com a futur regidor de Cultura de Girona, però l'assemblea del partit el va vetar–, després, quan Jordi Pujol va conquerir la Generalitat, va decidir que exerciria com a contrapoder de la plaça de Sant Jaume, es va treure la careta i va deixar clar que o estaves amb ell en cos i ànima o et quedaves fora. A nosaltres, que ens havia utilitzat a la Transició i li havíem donat suport en la campanya de les municipals, ens va presentar com a elements de l'esquerra radical contraris a la revolució burgesa que creia que era necessària per transformar Girona i ens va esbandir. Amb la perspectiva dels anys dic que era una qüestió de populisme, en Nadal va voler ser el Pujol de Girona i per aconseguir-ho va renegar de molts dels que l'havíem ajudat.
Radicals i rupturistes?
Des de la pre-Transició, ens guiaven dos líders: l'Enric Marquès, que venia de l'esquerra comunista, i en Damià Escuder, que alimentava la utopia mística independentista. Vam crear l'Assemblea Democràtica d'Artistes, teníem el somni de la revolució, ens pensàvem que un cop feta tots seríem creadors, solidaris, i no caldria fer l'art compromès. Va ser així com ens vam convertir en un moviment d'agitació, però també vam entendre que si volíem posar en pràctica les teories socialistes que defensàvem havíem de remoure un món.
Encara avui Damià Escuder és un gran desconegut a la ciutat?
Era la flama que il·luminava tant els artistes com els agitadors socials. Un revolucionari, polític, cultural, artístic, filòsof, independentista visceral, un místic i el més subversiu de tots nosaltres. Conspirava les vint-i-quatre hores del dia. Era un geni que, com Crist, volia que ho deixéssim tot per la causa.
No pot negar que Girona ha canviat.
Nosaltres volíem una Girona més oberta, més participativa, que mantingués la proposta de l'Assemblea Democràtica d'Artistes, però a l'Ajuntament tan sols li interessava la reforma urbana modernitzadora de les façanes. Com ha passat a Sabadell o a Barcelona, ha sigut un fill de la burgesia més arrelada el que ha utilitzat els social liberals i els socialdemòcrates del PSC per aplicar un mètode que ja havia tingut èxit a Amèrica i a altres països europeus, i va servir per endreçar, canviar i fer presentable la ciutat.
Però també va arribar la universitat?
Va ser una bona aposta enfocada al progrés, s'han fet passes i això vol dir que es va endavant.
A més hi havia una política cultural?
En Nadal va abandonar la cultura popular i es va apuntar a la postmodernitat que es concretava a La Mercè i hauria arribat al paroxisme amb el Bòlit, que, per ara, no es farà. En aquest camp, l'aposta del poder socialista es fonamentava sobre els plantejaments dels social liberals i dels catalaneros que van fer tot el possible per neutralitzar la cultura d'arrels marxistes i llibertàries i no van tenir cap escrúpol a utilitzar l'art, el cinema o els museus com a eines d'una cultureta que volia marginar tots aquells que feien una lectura més social i aportaven un pensament crític que plantejava interrogants i treballava per l'avenç de la comunitat.
I ara com ho veu, amb l'actual Ajuntament?
Ara a Girona es viu la culminació de la societat turística. L'equip de govern vol una ciutat comercial de caps de setmana al servei dels hotels, els restaurants i les botigues. I què proposa als seus joves? Un horitzó reduït. Que els que sàpiguen idiomes facin de guies turístics i els altres es col·loquin en oficis relacionats amb el comerç i la restauració.
Li preguntava per la cultura.
Es persegueix el model Las Vegas, comerç i diversió. L'aposta de l'actual consistori per la cultura és nul·la, no queda res, ni tan sols estan per la postmodernitat; és més, diria que en són contraris i la seva proposta es basa en Joan Amades, en el populisme folklòric, catalanero, patufet, de festa major. Volen que la cultura no molesti i els artistes encara menys.
Que vol dir que avui a Girona la burgesia no acaba d'apostar per continuar fent ciutat?
La burgesia gironina és individualista i també és catalanista perquè funciona l'interclassisme nacionalista, però a l'hora de fer quelcom per a la ciutat és poruga. No voldria fer la pilota, però si algú se salva és en Joaquim Vidal. Ha consolidat la televisió, la sala d'exposicions, la Fundació Valvi i s'ha arriscat amb El Punt Avui. Creu en Girona com a realitat de futur. També el vull avisar, s'està movent molt i segurament el deixaran sol.
Parlant de burgesia, vostè va ser molt amic de Francesc Ferrer?
Amb en Francesc Ferrer ens vam entendre molts anys. No era un fill de la burgesia tradicional com el primer alcalde de la democràcia, sinó que el seu pare era un picapedrer i ell es va esforçar tota la vida per aconseguir objectius, però a Girona es va trobar que en Nadal li passava sempre al davant. Era humà, fatxenda, amic dels amics i ajudava econòmicament les causes que creia justes; ara, no li portessis la contrària perquè podia ser terrible.
Pel que veig continua pintant i fent collages?
És cert, però no es deixi portar per les primeres impressions, sàpiga que el meu estudi, més que un taller d'artista, és un centre de contrainformació, un espai on es treballa per agitar la societat.
Una feina complicada?
Per què ho diu? Hi ha amics que em retreuen que no tingui telèfon portàtil i no estigui ni a internet ni a les xarxes socials, però si es fixa en la meva activitat i com la faig, veurà que no tinc altra sortida que el tracte directe. A mi em visiten moltes persones, polítics, artistes, intel·lectuals, per parlar, debatre, conspirar, actuar. Sé que vigilen, però si no sóc enlloc no em poden controlar i mai saben el que puc fer.
I com s'informa?
Llegeixo llibres frenèticament des que als quinze anys vaig trobar un volum de L'home i la Terra, de Reclús, als Encants; a més, cada dia a les vuit pujo a la Universitat i repasso tots els diaris, o sigui, a les deu ja m'he fet la imatge del món i puc opinar del que passa al meu voltant. També hi ha els viatges.
Els viatges?
Sóc un assidu del festival de teatre d'Avinyó. La primera vegada hi vaig anar amb l'Enric Marquès i vam estar quinze dies voltant; pujo molt sovint al País Basc a celebrar l'Aberri Eguna, he visitat ciutats com ara París, Venècia, Praga, Carcassona o Constantinoble (Istanbul), he travessat els Estats Units, em va agradar San Francisco, vaig trobar vomitiva Las Vegas, m'ha enamorat Egipte, he visitat totes les Antilles des de Cuba fins a Haití i he fet estades a Porto i a Lisboa. Estic operatiu, intento entendre el que m'envolta.
I amb sentit crític?
La crítica és un dels motors que fan avançar la societat. M'ho van ensenyar l'Enric i en Damià. Amb en Bep Marquès en vam fer una de radical i alternativa, va néixer el Grup Praxis 75 i avui mantinc que hi ha una altra forma de veure i explicar la realitat. Treballo des del grup Spartacus, amb el qual he realitzat sèries de collages per criticar el nou desordre internacional. He pintat diferents murals, alguns a l'escola Annexa quan la dirigia Llorenç Carreras, i estic preparant la meva antològica: Bosch Martí, cinquanta anys d'art, compromís i utopia. La tinc plantejada d'aquí a tres anys però encara no tinc local d'exposició.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a