“Els 50 anys de monjo? m'han passat volant!”

Molt de pressa, volant. Han estat cinquanta anys d'un continu buscar Déu i d'un continu trobar-lo. A Montserrat.

Totalment. Una de les característiques dels monjos benedictins és l'arrelament en una comunitat concreta que viu en un lloc concret. Així com altres congregacions professen en una província religiosa i els poden destinar a qualsevol lloc, els monjos de Montserrat, o els de Poblet, professem per un monestir en concret.

És evident que Montserrat té la seva tradició, el seu pes, té la seva missió en el món i en la nostra Catalunya i, per tant, potser sí que hi ha un suplement d'aparador, en el sentit que nosaltres som més coneguts, més seguits, també més criticats... Per la condició de monjo un potser tendiria més a la solitud, al silenci... però Montserrat té aquesta projecció que demana atenció a la gent, estar molt pendent de què passa al món.

Quan tenia quinze anys. Jo havia estat escolà, i tot i que una cosa no té res a veure amb l'altra, perquè l'escolania és una escola i ser monjo és una vocació de per vida, jo mai no em vaig plantejar res més que ser monjo de Montserrat.

No. Alguna vegada potser he pogut fer córrer la imaginació i he pensat què hauria fet si no hagués estat monjo... però jo diria que a Montserrat m'hi he trobat bé. Ara, també dic que difícilment sabria ser monjo d'un altre lloc, ni tan sols de les nostres petites cases filials. Em va bé una comunitat gran, humanament, culturalment i espiritualment molt rica.

Em costa molt imaginar cap on anem, estem en una situació que em depassa. Des que sóc a Montserrat crec que al món hi ha hagut tres grans moments de canvis: el Maig del 68, la caiguda del Mur de Berlín i els darrers dos anys de crisi, que marcaran el futur de la civilització.

Això és així com diu. Però aquí, a Montserrat, i seguint allò que Pau VI va dir a l'abat Cassià Just: “Acolliu tothom”, intentem ser un lloc on tothom es pugui trobar bé. Potser perquè Montserrat intenta sempre estar al lloc que li demanen les circumstàncies i la història, tenim un cert prestigi moral: si l'abat de Montserrat dóna un cop de puny, Catalunya l'escolta.

N'hi ha hagut molts... però recordo especialment l'aiguat del juny del 2000. Va ser un moment de molta angoixa i sofriment però al mateix temps d'una gran solidaritat, responsabilitat i germanor.