Entorn d'un personatge caricaturesc

Els qui els agrada la gresca diuen que el carnaval s'ha d'aprofitar per viure'l al màxim. Són els que pensen que no n'hi ha prou de desfilar disfressat i per això voldrien unes rues més participatives, amb un públic que no fos passiu. Consideren que per fer de públic, ja hi ha espectacles en el decurs de l'any.

Durant una setmana tota la diversió gira entorn d'un personatge caricaturesc, i en alguns indrets la manera d'expressar-se parteix del lluïment de gent disfressada que es belluga desenfrenadament seguint els mil i un ritmes que de manera sorollosa formen part de les rues. D'altres continuen fidels a les paròdies, sàtires i burles, embolcallats pel carnaval o carnestoltes. Tots, però, tenen una finalitat en comú: la diversió. Així, en diferents llocs del nostre país, i per distints motius, la celebració s'esdevé d'una manera determinada. I amb tot plegat, encara no hem acabat de saber-nos definir sobre si hem d'emprar com a mot de marca carnaval o carnestoltes. En certa manera carnestoltes, que era (és?) el nom més habitual als Països Catalans, el veiem com a personatge d'unes festes concretes. Carnaval, l'agafem, potser, més com a concepte d'aquestes festes. Les dues expressions, però, ens condueixen sempre cap allà mateix: la pretesa diversió.

Segons el filòleg Joan Coromines, carnaval ve de l'italià carnevale, i aquest, de l'antic carnelevare, compost de carne i levare («llevar», «treure»), perquè era el començament del dejuni de la Quaresma. D'altra banda, carnestoltes és un compost de carnes tollitas («carns llevades»), una expressió antiga que significa «el darrer dia que es podia menjar carn abans de la Quaresma», o bé «els tres dies abans del dimecres de cendra, en què comença la Quaresma».