Si la nació és la llengua

Els darrers dies ha estat notícia a tot Itàlia la història de Riccardo Laconi, un nen de tretze anys de Càller, Sardenya, que va voler fer l'exposició de la tesina per a l'examen de final de curs en llengua sarda en comptes de fer-ho en italià. A l'illa de Sardenya, el gest de Riccardo va ser acollit amb orgull i emoció, i tots els diaris i televisions es van omplir d'entrevistes al nen que havia volgut dignificar la pròpia llengua. Al continent, a Italià, la notícia va causar tanta sorpresa que va ocupar les portades de la majoria de mitjans de comunicació. Alguna cosa va realment malament a Sardenya quan utilitzar la pròpia llengua per fer un examen esdevé una notícia extraordinària.

Rina Pinna és la mestra de tecnologia de Riccardo i la persona que va fer néixer en ell la passió pel sard. Aquesta mestra vocacional ens explica emocionada en declaracions a aquest diari per què ha estat un gest transgressor, el de Riccardo: “Des de la unificació d'Itàlia, fa 152 anys, la llengua sarda no s'ha estudiat a l'escola de manera oficial, i això ha contribuït a la percepció, per part dels mateixos sards i tot, que el sard era un dialecte de l'italià.” I que parlar-lo s'havia de reservar a l'àmbit familiar, “mai en ocasions cultes”, aclareix. El sard no era digne de ser considerat llengua de cultura, i encara ara, malgrat que l'Estat italià l'ha reconegut com a llengua, la batalla per tornar la dignitat perduda al sard té molt de camí per recórrer.

Els catalans podem entendre bé el “complex d'inferioritat” inculcat i la submissió lingüística de què han estat objecte els sards. Nosaltres ens hem sentit a dir “a mi me hablas en cristiano” en territori espanyol, o el no menys famós “soyez propres, parlez français” (sigues educat, parla en francès) escrit, fins no fa tants anys, a les parets de les escoles de la Catalunya del Nord. Paradoxalment, a Sardenya, que durant un llarg període va estar sota dominació catalana, alguns ancians encara recorden la frase “no scis su cadalanu” (en sard, no saps el català), que es deia als que utilitzaven la llengua sarda, per tractar-los d'incultes. I, per descomptat, a hores d'ara encara, per menysprear un sard, se li diu que “parla en dialecte”–de l'italià–.

Sardenya és una regió autònoma des de l'any 1949, però, de la mateixa manera que ens ha passat als catalans, l'autonomia no ha estat un bon negoci per als sards. La inversió en infraestructures del govern central italià a l'illa és molt minsa. Tant que Sardenya no disposa de ni una sola autopista. Només hi ha una gran carretera estatal que connecta Sàsser amb Càller (el nord amb el sud) amb una desviació cap a Nuoro. La xarxa ferroviària també deixa molt a desitjar. Per fer el trajecte Càller-Sàsser, les dues ciutats principals de l'illa, a 210 km de distància, es triga quatre hores de viatge. De Milà a Roma, que disten 585 km, el trajecte es pot fer en tres hores. A la península sí que ha arribat l'alta velocitat. Per si fos poc, des dels anys cinquanta l'Estat italià ha establert bases i polígons militars ocupant més de 24.000 hectàrees de l'illa. Una bona part del preciós litoral sard s'ha destinat a usos militars, principalment italians i americans, expropiant per la força terres i cases.

Segons Pina Rinna, però, el més trist de tot plegat és que, des que Sardenya s'ha convertit en una regió autònoma d'Itàlia, “molts pares que entre ells parlaven en sard van començar a parlar en italià als seus fills”. En un context com aquest, el gest de Riccardo assumeix connotacions de reivindicació política, de rebel·lió. El mateix Riccardo diu que ha volgut emprar el sard “perquè no és un dialecte, sinó una llengua com l'anglès o el francès i, mitjançant el seu coneixement, entrem en contacte amb la nostra cultura i les nostres tradicions, el que els sards som”. El 1907, el poeta Joan Maragall, en una carta dirigida a Joan Coromines, afirmava: “Per a mi la nació és la llengua. No dic l'Estat, ni tampoc dic la pàtria, és la llengua; és a dir, lo nadiu social: l'esperit del poble.” Per Rinna, amb la humilitat i convicció de qui l'ofici de mestre el fa per passió, l'acció de Riccardo ha fet creure al poble sard que, malgrat tot, “encara hi ha esperança”.