Societat

La cruïlla

LA REMOR DEL VENT

Hui teníem el pit estamordit per la tristesa i això no s'hi val. Quan mirem els voltants amb els ulls adormits que de tant en tant fan una rampellada a l'exterior, obrim la porta a una infinitat de llocs possibles. Posem per cas el fet d'anar caminant a la impremta una vesprada de principis de setembre, a les tres i mitja, mentre el sol roman una mica agostat darrere d'un projecte de núvol. Fàcilment pot ser un itinerari reblit de petits esclats de vida.

Hem de creuar el barranc que separa els dos pobles. Abans d'arribar a la rotonda que els fa de cruïlla, intercanviem salutacions amb els coneguts que esperen a l'entrada de l'Escola d'Adults. Heus ací la primera espurna i ens ve d'allò més bé, perquè havíem eixit del niu amb la nostàlgia posada. Ves per on, tan sols unes paraules al vent, uns somriures, han sigut com posar les primeres gotes de iode sobre una ferida.

En arribar al poble veí, una veu ha cridat el nostre nom. Hem tombat el cap arrere i hem vist Amanda, qui portava el carret de la compra a vessar de llibres i revistes del Cercle. Ens n'alegrem i caminem a la sua vora un bon tros, la conversa llisca natural i, com no podia ser d'una altra manera, acaba en el país acollidor dels llibres i de l'escriptura. Eixe intercanvi de belles banalitats que reconforten és una felicitat migrada, però ja ens està bé. Pugem un graó des de la caverna interior i la calidesa de la vesprada se'ns fa present.

Continuem el camí una altra vegada en solitud, encara que no és ben bé cert. Tot i que pels carrers veiem poca gent, des de l'interior de les cases s'aboquen a les finestres les veus casolanes. Mirem els gats amuntegant-se sobre el menjar que els veïns els deixen a camp ras. Passem pel costat de l'home xiquet que parla sol i les seues rialles infantils ens provoquen una llàstima tendra difícil de pair.

La impremta d'Agustín és un poc la nostra llar. Hi entrem i flairem la dolça sentor del paper nou. Ens agrada veure la delicadesa amb què ell el fa servir, com si l'acaronara; es veu a les clares que estima el seu ofici i, sobretot, estima les persones. Se'ns encomana la jove alegria de Noelia, Maria i Conxín i en gaudim amb elles, doncs acaben de posar una pedra sobre els neguits, com si estiguérem en un esbarjo vespertí.

A la tornada portem en el cap bombolles juganeres d'alleujament; el pas és més calmós i més segur, sembla que algú ens du de la mà i sentim una escalfor que protegeix, deu ser eixa mena d'estima despresa que ens fa sentir la bona gent. Però el dia encara arriba a ser millor, perquè xerrem una miqueta amb Amparo. Parla del nou curs que comença, dels alumnes immigrants a qui donarà classe i recordem alguns d'ells. Ens agradarà compartir de bell nou unes hores amb estos estrangers que tantes coses poden ensenyar-nos. Ací dins hem tingut el curs passat una bona professora de valencià, Marta, d'ella hem aprés a navegar entre els mots que ja ens són tan naturals.

I així, sense que un no se n'adone, el dolor latent es difumina i queda soterrat sota una allau de somriures i paraules acollidores que hem arreplegat pel trajecte. Deixem de pensar que havíem perdut en apostar la vida per un miratge. I és que de vegades, ens entestem a jugar un joc al qual no sabem jugar.

Almussafes- 15 setembre del 2013

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.