Treva estratègica

Els mestres balears han tibat la corda tant com han pogut: tres setmanes de vaga, les manifestacions més grans de la història de les Illes i una caixa de resistència que ahir arribava a més de 370.000 euros. Fins que han arribat al límit. Traspassar-lo i continuar una setmana més amb l'aturada els hauria pogut costar perdre el bé més preuat: el suport dels pares. “Hem fet un acte de responsabilitat en benefici dels alumnes”, explica Guillem Barceló, de l'Assemblea de Docents de les Illes Balears, que nega que hagin capitulat: “Hem canviat d'estratègia”, aclareix.

Després de set reunions estèrils amb la conselleria d'Educació, els mestres han arribat a la conclusió que no podien continuar parlant “amb una paret” i divendres, després de l'última trobada amb el govern i a poques hores del concert de Porreres per recaptar fons per a la caixa de resistència, van recuperar la iniciativa en la guerra psicològica que mantenen amb l'executiu de José Ramón Bauzá. “La pilota és ara a la seva teulada”, resumeix Barceló.

Perquè es tracta d'això, d'una guerra psicològica en que cadascuna de les parts juga tan bé com pot els seus trumfos. El govern tenia, fins ara, el temps a favor. Sabia que més aviat que tard, els mestres posarien fi a la vaga per fatiga mental, per necessitats econòmiques i, sobretot, per no perjudicar els nens. Per això no va dubtar a acceptar tantes reunions negociadores com calgués sense cedir ni un pam.

Però els mestres tenen un capital preciós: el favor de l'opinió pública, inclòs el de personatges tan poc sospitosos de ser esquerranosos pancatalanistes com el bisbe de Mallorca, Xavier Salinas, que ha demanat a Bauzá que cedeixi. Fins i tot un bon nombre d'alcaldes del PP balear han demanat al president que “amolli”. “Moltes associacions de pares de pobles de les illes s'han reunit amb els seus batlles per demanar-los explicacions sobre el que està fent Bauzá” –explica Miquel Perelló, director de l'escola Aina Moll de Palma.

Però Bauzá està totalment enrocat. Els seus opositors expliquen que, des del primer moment que va arribar a la presidència, es va envoltar d'un grup de col·laboradors fidels d'ideologia molt dretana i espanyolista que van rematar la tradició del PP balear de mantenir-se relativament al marge de la qüestió lingüística. De fet, van ser governs populars els qui van aprovar la llei de normalització lingüística de 1986 i el decret de mínims, que establia que s'havien de fer almenys un 50% de les classes en català i que, a la pràctica, suposava l'escolarització en la llengua pròpia del país de la immensa majoria dels centres.

“Bauzá estava capficat amb la idea de carregar-se el decret de mínims des del primer dia i s'ho va preparar a consciència. Va traslladar molts inspectors a d'altres tasques dins del departament d'Educació i en va col·locar d'afins en previsió del rebuig de la comunitat educativa”, relata un professor de secundària que prefereix mantenir-se en l'anonimat.

El govern va començar la batalla emparant-se en el discurs que fan servir per atacar el model escolar de Catalunya, el de la llibertat d'elecció dels pares. Van consultar als pares quin model lingüístic volien per als seus fills i, contra el que preveien, gairebé el 90% va optar per l'ensenyament en català. Davant aquest revés, van aprovar per decret el tractament integrat de llengües (TIL), que contenia un article que permetia als centres que no tinguessin prou recursos per aplicar el pla de trilingüisme que l'ajornessin. Resultat: s'hi van acollir totes les escoles i el govern va donar l'ordre que tothom apliqués el pla.

Ara, els mestres es troben que dilluns es reprenen les classes i no saben quin pla aplicar. Cada cop sorgeixen més veus que aposten per la “desobediència legítima” al decret, però són molt conscients de com les gasta el govern: els tres primers directors que van anar a la conselleria d'Educació a comunicar que no podien aplicar el TIL perquè el Consell Escolar l'havia rebutjat, els de Maó, van ser suspesos de sou i feina.