Societat

4 de febrer del 1939

Cau Girona, la ciutat exhausta

L'invasor va entrar pel barri de l'estació i amb pocs minuts va prendre una ciutat anorreada pel bombardeig aeri previ
L'exministre Santaló,l'advocat Camps i Arboix i l'activista Adroher es van exiliar a temps; Carles Rahola, no

Capítol 45


“Ni pessimismes, ni traïcions, ni desercions, ni covardies! Resistirem ferms en els nostres llocs de combat.”Aquestes paraules, les escrivia el 24 de gener en el diari Front, òrgan del PSUC i la UGT, l'escalenc Joan Ballesta. Aquell diari no tornaria a publicar-se. L'endemà, 25 de gener, sortia l'últim número de L'Autonomista, el diari de referència a Girona en la dècada dels trenta.

Tant l'un com l'altre havien quedat reduïts a un sol full imprès per les dues cares, en un intent de mantenir una aparença de normalitat ciutadana que es va estroncar irreversiblement el dia 26 de gener: les tropes franquistes entraven triomfalment a Barcelona. Sotmès el cap i casal, la desbandada al país era generalitzada, amb Girona com a pas obligat cap a la frontera. El dia 28 l'alcalde republicà, Pere Cerezo, havia abandonat el seu lloc i havia estat substituït a cuita corrents precisament per Ballesta, que viuria com a primer ciutadà la setmana gironina més tràgica del segle XX.

El dissabte dia 4 de febrer, segons recull l'historiador Josep Clara, a dos quarts de dues de la tarda tropes de la IV Divisió de Navarra van entrar a Girona pel barri de l'estació, i pocs minuts més tard van prendre la ciutat sense pràcticament resistència, després de dures jornades de bombardejos –especialment el del dia 28 de gener– que van deixar força desfigurada la trama urbana, una devastació a la qual també van contribuir les voladures que va fer l'exèrcit republicà en retirada, una estratègia a la desesperada clàssica dels derrotats per deixar el mínim aprofitable a les tropes ocupants.

Així, va cremar l'emblemàtica fàbrica Grober, els Químics, la central lletera i les seus de sindicats i partits, entre altres llocs estratègics. Aquell mateix dia van claudicar Sant Feliu de Guíxols –després d'intensos bombardejos–, Santa Cristina d'Aro, Cassà de la Selva, Quart, Fornells, Sant Dalmai, Aiguaviva, Salitja, Vilobí d'Onyar, Arbúcies i Espinelves. La situació era irreversible i l'ocupació, generalitzada: Blanes havia caigut el 31 de gener i el dia 2 passaven a mans franquistes, entre altres poblacions, Riudarenes, Vidreres, Lloret i Tossa.

L'ofensiva de la IV Divisió dels insurrectes la va comandar un íntim de Franco, el general Camilo Alonso Vega, conegut pel seu autoritarisme ferri i pel fet que no gaires anys després lideraria la lluita contra els maquis com a director de la Guàrdia Civil, fins que va ser nomenat ministre de Governació i va rebre el reconeixement de capità general, grau que en temps de la dictadura només van tenir Franco i Agustín Muñoz Grandes, un altre dels noms de lamentable record del feixisme casernari hispànic. Tornant a l'ocupació de Girona, en pocs mesos del 1939 van ser afusellades 370 persones, un degoteig macabre que s'allargaria uns quants anys més, i entre les quals destaca, pel seu nom i per la ràpida execució a manera d'escarment exemplificador, el periodista i literat Carles Rahola.

A diferència de Rahola, altres prohoms gironins, no pas pocs, per temor, per prudència o per força, van salvar la vida perquè van decidir marxar nord enllà. Els polítics Miquel Santaló (exalcalde i exministre) i l'esmentat Cerezo; l'editor Darius Rahola; el pedagog, editor i intel·lectual Josep M. Dalmau; els metges Eliseu Jubert, Francesc Burch, Laureà Dalmau i Pompeu Pascual; l'industrial Ramon Varderi; l'advocat i propietari agrícola Joaquim de Camps i Arboix; el comerciant Gabriel Auguet; el pintor Josep Gallostra; el farmacèutic Lluís Ribas Crehuet; l'arquitecte Emili Blanch; l'activista i política Antònia Adroher; el tipògraf Gumersind Sardà, i el sastre Julià Ripoll. Són alguns noms reconeguts d'entre una llarga corrua de veïns, homes, dones, nens, que van partir per evitar l'ira del vencedor.

La vida sota el jou feixista, tanmateix, continuaria, i ben aviat les elits republicanes serien substituïdes per capitostos i arribistes del nou règim, alguns vinguts de fora, d'altres, gironins de provada solera autòctona. Així, Emilio Gómez del Villar va ser nomenat governador militar de la plaça. El càrrec de governador civil seria per al també militar Antonio de Correa Véglison, que amb pocs mesos d'exercici, abans ser nomenat per al mateix càrrec a Barcelona, va tenir temps de tacar el seu expedient amb la ignomínia de la mort de Rahola.

Més nomenaments: el nou partit únic quedaria sota el control de l'enginyer local Lluís de Prat. Al capdavant de la Diputació també hi hauria un militar, Tomás Garicano Goñi, després també ministre de la dictadura, mentre que l'alcaldia l'ocuparia el gironí Joan Tarrús, que poc temps després seria substituït per Albert de Quintana Vergés.

En aquest procés de presumpta normalització de la vida ciutadana, no va ser fins al 17 d'abril que hi va tornar a haver premsa a Girona. Va néixer El Pirineo. Diario al servicio de España y del Caudillo, que el primer dia va posar en pràctica un curiós mètode de captació de subscriptors, amb la inserció del següent avís: “Todas aquellas personas que habiendo recibido en su domicilio el presente número de El Pirineo no deseen continuar la subscripción, deben avisar hasta el día 20 del corriente, teléfono, 476. Cuantos no lo hagan dentro del mencionado plazo, serán considerados como subscriptores de nuestro diario.” La campanya de captació d'abonats, tot i que no se'n conserven dades objectives, no costa gaire d'imaginar que deuria ser la de més èxit, amb distància, de la història de la premsa gironina. No tant per l'interès perfectament imaginable de la publicació, sinó perquè calia ser molt agosarat, durant aquells dies, per trucar al diari del poder franquista acabat d'entrar a mata-degolla a la ciutat, i demanar donar-se'n de baixa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.