«Vaig fer ceràmica per sobreviure»

–«Sóc sord de fa temps. Es veu que dec tenir algun defecte de naixement. Tinc el conducte esquerre prim i se'm fa cera i l'he de treure sovint. Tot això ho fotràs?»

–«Perquè tinc altres coses que no us diré... M'han operat de la pròstata... Estic desfet, sóc per llençar. Sóc sord i d'un ull no m'hi veig. Tinc sec el nervi de l'ull dret..., el metge em va dir que no hi podia fer res. Ja ho veus, sóc una ferralla.»

–«Treballo poc. No baixo al taller, perquè és humit; he d'encendre-hi l'estufa. He anat evolucionant. Fins ara he treballat. Tinc la idea: la dibuixo i l'explico i l'artesà la realitza. Hi ha artesans que són collonuts: són part de l'obra. No sóc jo sol. Passa amb quasi tots els artistes. Ara ha canviat, tot és digital, virtual. Ho fan amb ordinador; en vaig tenir un, però no me'n sortia. He nascut massa aviat per a l'ordinador. La meva època, el segle XX, ha estat molt moguda. Dues guerres i tres anys de mili. Vaig fer ceràmica per sobreviure.»

–«L'Emília Xargay, en Joaquim Casellas i jo vam muntar Xarcató. Al començament, érem tots tres, i més endavant, vaig quedar sol. Cap dels tres no teníem diners. Anant en tren vam dir: ‘Si no fem alguna cosa ens fotrem de gana.' Era a final dels anys quaranta i començament dels cinquanta. Casellas ens va deixar perquè deia que allò era un fracàs.»

–«Treballàvem com malparits i en fèiem, de peles, però no m'interessava, no m'omplia, era fluixa: Xarcató feia ceràmica escaldufada.»

–«Fèiem el model i la peça i l'enviàvem a un a prop del cementiri, que ens ho tornava mig cuit, després ho pintàvem amb pintura plàstica i ho fregàvem. Vam vendre a les Balears, als americans i, un cop, al Japó. Els japonesos van fer una sola comanda, perquè si no els agradava no calia demanar-ne més i, si tenia èxit, ja s'hi farien ells mateixos. De Xarcató no tinc res.»

–«Vaig tenir una beca a l'Institut Francès i me'n vaig anar tres mesos a París, on vaig aprendre esmalt ceràmic. Quan vaig tornar vaig dir a l'Emília que volia fer una altra cosa, una ceràmica més bona. I ja havíem mercadejat un terreny on hi ha els Maristes per fer-hi una petita fàbrica. A l'Emília no li va interessar l'esmalt. Vam continuar, però vaig comprar una mufla per fer esmalt ceràmic. Ella faria esmalt sobre metall.»

–«Feia coses utilitàries: jocs de cafè, cendrers i caixetes. D'allò em quedava el tarat i encara ho tinc. Ho feia per viure, per tenir un sou.»

–«Deu fer una vintena d'anys, a final dels anys vuitanta.»

–«M'és igual: em diuen Paquito, Paco, Francesc i Francisco. Algun familiar em diu Paquito, perquè m'ho diu des de petit... Paquito no m'agrada gaire. També em podrien haver dit Xavier, perquè el meu Francesc és el del 3 de desembre, que és sant Francesc Xavier.»

–«Em van batejar cristià catòlic, però després, amb els frares de la Salle, dels cinc als deu anys, no m'han vist el pèl mai més.»

–«Ens explicaven coses de l'infern, tenia malsons i em despertava a les nits amarat de suor. La seva política era fer-te agafar por i obligar-te a confessar contínuament als vuit anys! Et feien estar preparat per si et mories de cop... M'agradaria saber quins pecats podies tenir en aquella edat.»

–«Sí, totalment perduda. Sóc una mica pasolinià i, fins i tot, una mica buñuelià: tots han anat amb frares i han buscat per trobar Déu. I no. I per això tenen tanta mala llet. El sopar de Buñuel a Viridiana és impressionant. I Teorema, de Pasolini!»

–«I no l'he trobat. El que m'ha interessat és el budisme zen. El zen és el no-res: no és ni això. Diuen que el món és una il·lusió. L'univers és una cosa molt rara i ara tothom hi diu la seva. Qui té raó? És millor no trobar la veritat. Millor que no la trobis si és que hi ha alguna cosa.»

–«Això és un altre episodi... Quan van fer els Jocs Olímpics de Barcelona jo tenia unes peces amb guix; no ho tenia fos... Hi havia gent amb diners de sobres que comprava art.»

–«N'hi ha que quan tenen diners compren art per presumir o perquè els agrada. Ara, el primer que deixen de comprar és l'art. Pels Jocs tothom era milionari i tothom tenia peles per comprar escultures i pintures. I ara s'ha tornat a acabar i amb la crisi es ven menys art que cotxes.»

–«Te n'explicaré una de molt bona. Els socialistes van entrar a l'Ajuntament i en Nadal volia posar escultures al carrer. Els concursos no m'agraden: o m'encarreguen l'obra directament o ja no la vull fer. Abans hi havia moltes martingales. Aleshores, en Joan Miró era el regidor de Cultura i em va trucar perquè em presentés, ja que no hi havia anat ningú, ja que la convocatòria venia d'en Ribot, l'últim alcalde franquista. I vam anar-hi diversos artistes per ajudar l'Ajuntament. Jo ja tenia la maqueta feta i la vaig presentar. Hi havia 250.000 pessetes pel premi i per fer la peça al carrer. Saps què és això?»

–«Perdre'n no, perquè l'Ajuntament en va haver d'afegir i pagar els metal·listes. Nosaltres vam usar material barat, per poder vinclar. Si s'hagués fet amb materials nobles, hauria costat un dineral. Després va venir l'Alfaro i li van donar set o vuit milions per l'escultura de la plaça d'Europa.»

–«L'Alfaro i jo vam anar a Alexandria i el primer premi el vaig guanyar jo. Jo havia tingut tres premis molt bons. Saps l'escultura de Rahola a la Rambla? Va tenir el Julio González del 1959.»

–«Aquesta peça, sense ser feta per a Rahola, podia lligar. La inspiració em va venir quan tallaven els arbres per eixamplar la carretera de Santa Eugènia. Quan vaig veure dues dones molt esverades perquè tallaven uns arbres plens de vigor, de vida. Era com matar una persona. Jo vaig replicar la peça i l'Assemblea d'Artistes de Girona va pagar la fosa.»

–«Jo era l'únic escultor que hi havia a l'ADAG. Les fotos de l'acte són del meu germà Juli Torres i de la Concepció. En Juli va morir de càncer el 1999.»

–«Parlen molt de Rahola i nosaltres no hi sortim per a res. I l'ADAG va tenir molta importància en aquell moment i, sobretot, va fer l'exposició de Rahola, a Cadaqués, a la Fundació Miró, de Barcelona, amb Miró, Tàpies... No he vist enlloc que ho esmentessin, no per honor, sinó per història a tota l'ADAG. Devesa, estatut, drets humans... Vam ser els primers a fer les grans reivindicacions. Vam organitzar la primera diada de l'Onze de Setembre a Girona.»

–«No em sembla malament, però nosaltres ja ho vam fer abans. Llavors tampoc no hi vaig anar. Era en Marquès que ho portava, ell estava molt polititzat.»

–«Sí que ho érem, però d'una manera més suau, més conceptual: també ens agradava la vida i passar-nos-ho bé, malgrat tot. En Marquès no estava d'acord amb l'aspecte lúdic; també reivindicàvem el carnaval. Saps que en Marquès ens en va muntar un merder amb en Dalí? En Marquès i en Jaumó no el volien.»

–«A Cadaqués, l'alcalde va agafar obra de Dalí i la va penjar a l'exposició de Rahola. Com que Dalí era un franquista declarat, dèiem que no el volíem, vam treure l'exposició i va quedar Dalí tot sol a la sala.»

–«Surto a la pel·lícula vestit d'andalús, perquè faig d'apoderat quan el toro agafa en Màrius Cabré i el porten a la infermeria.»

–«Surto d'esquena.»

–«L'Ava Gardner estava bé, però hi ha moltes dones que estan bé. Teníem la mateixa edat i no la vaig veure tan descarada com diuen. Ella era agradable i jo, si no hagués sigut tan tímid, li hauria demanat una foto junts. Vaig treballar-hi deu dies: el cine és avorrit, i ho vaig passar a l'Emília Xargay.»

–«L'sketch artist: jo dibuixava el començament del pla, just des de darrere la càmera. Feia un esbós, que els servia per fer una altra presa de la seqüència i per fer el muntatge.»

–«No gaire. Abans no feien un pla, miraven el sol, els núvols... M'esperava dormint en una llotja. Jo treballava a ca l'Almeda, a l'edifici Àmfora, al carrer de la Rutlla, on feien ceràmica verdosa, com a Quart. Treballava de matins i guanyava 500 pessetes al mes.»

–«Hi ha coses que no s'han de dir, però són les millors.»

–«Els humans tenim de tot, som un món. Hi poden entrar coses escabroses, penes, coses bones i dolentes... És un món, cadascú és un món. No et puc dir tot això.»

–«No.»

–«Ets el meu confessor?»

–«Si no ens vam matar va ser per casualitat. En Pep volia fer un motlle d'ell mateix. Aquest es va untar de Mistol i es va enguixar. Quan va prendre l'escaiola s'ofegava. Era el dia d'aquella glaçada de deu o quinze sota zero.»

–«De seguida. Al cap de dos o tres dies, el vaig anar a veure i em va agradar el que feia.»

–«El meu mestre de veritat va ser Orihuel, com el de quasi tots els gironins. Era tan eclèctic que podia ensenyar. Tenia tant d'ofici, tanta indefinició, que podia fer de mestre. Orihuel ensenyava, no explicava. A Barcelona vaig anar amb en Clarà i amb en Monjo. Van ser uns malparits tots dos. Als artistes d'aquell temps no t'hi podies acostar quan eres aprenent. Eren déus. Ara ha canviat, som iguals.»

–«Si no hi ha humor, està cardat. L'humor és una defensa, perquè sóc un neuròtic i un psicòtic, però és qüestió de defensar-se i lluitar, en plan de conya. Abans em preguntaves el què de l'Ava Gardner. Ella bevia per evadir-se i la història d'en Cabré era un conte. Era un totxo. Després de la pel·lícula va venir aquí amb en Vicente Escudero, el vam portar a l'Arc i no va dir res en tota la vetllada. La Nicolazzi, que té 86 anys, explica que baixant de l'ascensor va veure com l'Ava feia un petó a en Cabré i va quedar vermell...»

–«En el suïcidi tothom hi ha pensat, tothom que té una mica de lucidesa. Borges, també. Diu que no ho va fer per covardia.»