Mireu i cregueu

«A cap altre lloc, no ja de Catalunya, sinó del món sencer, haurien trobat les 46 talles de la col·lecció El Conventet un espai que potenciés més l'impacte de la seva eloqüència que les sales romàniques de la Fontana d'Or, un marc que s'entén a si mateix gràcies a aquesta presència temporal», va dir ahir en la presentació de la mostra el seu comissari, l'expert en art medieval Gerardo Boto. I és ben cert que la solemnitat dels murs s'acomoda amb naturalitat a aquestes peces gegantines i fràgils a la vegada, però no pas més que la il·luminació dramàtica amb què els responsables del muntatge, dirigits per l'artista Enric Ansesa, han intensificat la potència plàstica i expressiva d'unes figures pensades justament per a aquest fi: per commoure, per pregar, per creure. Avui, en un context laic, no han perdut gens la capacitat d'«interpel·lar l'ànima», sobretot perquè, havent descendit dels altars del temple, s'ofereixen davant el visitant amb una proximitat inesperada, desvalgudes com uns éssers mendicants.

De dimensions en alguns casos espectaculars, de quasi un metre i mig d'altura perquè poguessin ser ben distingides de lluny, de cop són ran de terra, com la resta dels humans, amb el costellam marcat, una lleu tremolor a la boca, la mirada suplicant i un desconsol petit perpetuat en les pupil·les pintades o en la mostra d'entotsolament o aflicció amb què moltes es cobreixen la galta amb la mà. «Deixeu-vos emocionar», aconsella Boto, que adverteix el públic que aquí haurà d'enfrontar-se a la impressió que «es troba davant d'alguna cosa més que uns troncs de fusta pintada». Són, en qualsevol cas, fustes que parlen, perquè a través d'elles els fidels entraven en comunicació amb la divinitat. «Cada una d'elles és un instrument de mediació pel qual pren forma la transcendència, es fa visible l'invisible», explica Boto, que ha seleccionat un seixanta per cent de les peces col·leccionades des dels anys cinquanta per Francisco Godia i els seus descendents i conservades al Conventet, una finca privada i, per tant, vedada al públic, de la qual surten ara per primera vegada.

L'investigador, que ha comptat, va dir, amb la màxima complicitat de Carmen Godia, filla del col·leccionista, ha plantejat una «aproximació visual i emotiva» a aquestes peces úniques a través d'«un discurs més narratiu que historicista», en el sentit que intenta desentranyar el significat d'aquestes imatges en el context religiós de l'edat mitjana, interrogant-se sobre la seva relació amb el sagrat, la seva funció comunicativa i l'efecte que produïen en els receptors. La selecció abraça un període cronològic que va des de la segona meitat del segle XII, en plena rotunditat romànica, fins al segle XVI, «fregant ja les llums del Renaixement», i incorpora escultures de procedència molt diversa, des de les escoles peninsulars més conegudes, com la lleonesa, castellana, navarresa, aragonesa i catalana, fins a les que tenen l'origen a la Renània i sobretot a Flandes. Així, tot i que provenen d'èpoques i països distants, les talles del Conventet, totes de fusta policromada excepte tres escultures que són de pedra, han estat organitzades en uns àmbits temàtics que subratllen la seva funció empàtica amb l'ancoratge dels textos evangèlics: verges, maternitats, escenes de la passió de Crist i de la resurrecció, i imatges de sants i santes, però al mateix temps remarquen la seva «interrogació sobre el misteri de la vida», una tradició, va manifestar Boto, que arrenca en aquestes obres i es pot resseguir fins a la mateixa «caça obstinada de l'invisible» d'un artista com Joseph Beuys, que les ha precedit en aquesta mateixa sala gironina.