Trajectòries entrellaçades

Una tarda castellana de l'estiu del 2001 vaig rebre una trucada singular. Era de l'escultor Enric Pladevall que em proposava agafar un avió i anar a l'altra punta de món a fer de jurat d'un concurs d'escultures. Com que pagaven, i les llargues becaines manxegues no estan fetes pel meu organisme vaig decidir fer vacances de les vacances i anar-me cap a Corea del Sud.

Allà es trobaven un grapat d'artistes de l'Estat espanyol disfressats de catalans, seleccionats per fer una obra (cadascú) en el parc d'escultures de Kwangju, a la regió de Kyonggido. La Generalitat i la Universitat Autònoma organitzaven el sarau d'intercanvi artístic.

Quan vaig arribar a Corea, els artistes feia tres setmanes que treballaven en les seves peces. Vaig arribar a la seva hora de sopar (la meva no sé si era la del te o la de l'aperitiu). Estaven menjant en una mena de berenador que em va recordar els restaurants de la platja del Prat. Vaig veure alguna cara coneguda. Una d'elles era la de Pep Fajardo. Però el Pep Fajardo que coneixia no estava tan prim, ni tenia la pell tan rogent. Quan em van explicar el seu ritme de treball en un descampat on queia el sol de ple a ple, ho vaig entendre i em va venir al cap Tenko, una sèrie de TV3 emesa als anys vuitanta.

Tota la colla, gairebé una vintena, em van ensenyar ràpidament els costums seus i del país (més seus que del país). Havent sopat em van portar a un karaoke on a cada cançó (o a cada estrofa de cada cançó) m'omplien un petit got amb aiguardent que servia d'acompanyament a les cerveses.

Ho juro. Mai l'he agafat tan forta, i l'endemà, el sostre de moqueta de l'hotel em va fer creure que estava levitant a no sé on. Després que Houston s'adonés del meu problema i em fes baixar a la Terra, vam enfilar cap al camp de treball. Després d'una llarga estona en cotxe, on només tractava d'acomiadar-me d'aquells (aquelles) que en vida vaig estimar (em trobava més difunt que viu), vam arribar a la zona de treball (recordeu, però amb bon rotllo, films com El pont sobre el riu Kwai; Bon Nadal Mr Lawrence i L'Imperi del Sol).

Em van comentar que al primers dies van fer una petita revolta perquè els possessin una mica d'ombra. Aquesta ombra tenia forma de caseta d'obres on hi havien (glòria, glòria, al·leluia!) diversos frigorífics amb tota mena de begudes barrejades amb ginseng. Veure líquid i suar-lo en un ambient d'humitat extrema em va tornar a la vida. Aquella tarda vaig poder participar al jurat i conèixer a la resta d'escultors. Es trobaven gent com el gironí Pep Admetlla i la madrilenya Ana Gallinal, la més jove de totes i curiosament amb la formació més clàssica. Aquesta aparent paradoxa em va fer fixar-me en ella per convidar-la a participar en una exposició de dibuix contemporani organitzada per la galeria Ramon Sicart de Vilafranca del Penedès.

Això va ser de tornada del viatge que va acabar amb una fantàstica comunió artística entre Europa i Àsia i amb un nefast fi de festa per incidents de convivència.

La vinguda d'Ana Gallinal a Catalunya la va fer retrobar amb Pep Fajardo. I una cosa porta a l'altra. Ara comparteix taller a l'Hospitalet de Llobregat, tot i que ella passa part de la setmana a Madrid donant classes a la facultat de Belles Arts de la Complutense. L'obra d'Ana Gallinal i de Pep Fajardo tenen recorregut diferent però comparteixen un mateix caràcter sinuós que fa que les seves obres s'entrellacin. Tots dos són escultors. Ella tracta de buscar l'espiritualitat del fet femení mitjançant la representació sintètica del cos de la dona. Ell tracta d'enlairar-se al cel amb andròmines que evoquen els somnis de Da Vinci o dels pioners de l'aviació. Fajardo ara ha obert una nova via amb lents òptiques amb les quals suma a les seves fascinacions la de Galileu. Aquests dies l'obra de tots dos es pot veure al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí en la mostra col·lectiva La mar de mirades dins d'un programa d'intercanvi amb Vallgrassa, el centre experimental de les arts que es troba al Parc del Garraf.