«He trobat una nova mina»
Atxaga s'allunya de l'èxit d'«Obaba»
Un bisbe del Vaticà és en camí de Yangambi; cal donar bona imatge. És l'últim punt civilitzat de la Bèlgica de Leopold II, al riu Congo. Els dirigents de la Force Publique fan dues neteges: primer, s'ha de desbrossar la zona; després, recloure els nadius lletjos i invàlids en un tancat. Bernardo Atxaga descriu a Set cases a França les arbitrarietats colonials al Congo amb l'asèpsia «de qui parla del temps».
No és una crònica de la barbàrie sense ideologia, sinó la manera com Atxaga intenta cridar l'atenció al llarg del llibre. L'autor fa servir un llenguatge administratiu i militar que sobta el lector, però no el fa sentir culpable si no hi reflexiona. Així narra la rutina de matances i violacions a què els soldats sotmeten les tribus de la zona.
En aquest sentit, Atxaga explica que la decisió de fer servir l'humor prové de la seva pròpia crisi expressiva. «A Marques ja vaig fer servir l'elegia i la denúncia», recorda. Però explica que això ja no li serveix: «És com una música plena de discurs compassiu, de certeses, però ja és inaudible.» La inspiració per fer una narració sense judicis de valor explícits la va agafar quan escoltava la previsió meteorològica: «Així és com volia narrar.» A Set cases..., l'escriptor guipuscoà no tan sols elideix condemnar la violència, sinó que també evita fer una descripció completa del personatge principal, Chrysostome. Fins i tot, apareix en poques converses.
El silenci creador
«Els personatges inexpressius són els que creen vida i moviment al seu voltant.
En aquest llibre ambientat fa més de cent anys hi ha reminiscències de l'actualitat. «Aquesta història podria haver-la situat allà on hi hagi una representació que menteix, ja que el llenguatge treballa contra la veritat», aclareix l'autor d'Obabakoak. Els «exèrcits humanitaris» són l'exemple que posa. Atxaga explica que el que converteix la narració en atemporal són els paral·lelismes que crea el llenguatge: «Però la novel·la és realista. Els personatges no són al·legories.»
«Vaig estar en un congrés sobre la llengua on hi havia líders mundials, a Bilbao, i al carrer no quedava ningú», recorda Atxaga. «És una situació semblant a quan en el llibre es diu: ‘Es va fer la segona neteja a Yangambi.'»
Adéu a «Obabakoak»
Atxaga diu que no vol tornar-se a acostar al cicle del llibre que el va fer conegut, el recull de contes Obabakoak, del qual Montxo Armendariz va agafar algunes de les narracions per a la pel·lícula Obaba. «He trobat una nova mina. Aquella l'hauria d'haver acabat abans, tinc la sensació que no ho he escrit jo», considera l'autor. «Estic molt il·lusionat amb la nova etapa», sentencia el basc.
Fill d'un futur llibre
j.jBernardo Atxaga és una persona marcada per una experiència a la universitat de Reno (Nevada). Una beca li va permetre dedicar un any a la creació literària acompanyat de la seva família. Allà va escriure unes cent pàgines d'una novel·la anomenada Charlotte i els micos. Aquesta història va quedar aparcada, però sortirà en el futur, ja que a mitja escriptura va aparèixer l'avi de la noia, Chrysostome. Així va néixer Set cases a França. A Reno, Atxaga va poder gaudir de la tranquil·litat per escriure. «Europa queda molt lluny», recorda. Dels Estats Units també en va treure experiències com la de rellegir El soliloqui del rei Leopold, de Mark Twain, amb unes il·lustracions que el van impactar: «Eren terribles. Brussel·les feta de calaveres i ossos.»