“Obeïm Al·là i no els homes”

“Si la meva filla de quatre anys veu pel carrer una dona vestida amb burca i em diu que té por, què li hauria de dir?”.

Trasllado la pregunta a Masreen Sayed i Yasmin Gull. Yasmin va néixer a l’Índia, té 39 anys, està casada en fa més de vint i té quatre fills. Va obtenir un diploma en electrònica però ara no treballa fora de casa. Masreen és especialista en estudis islàmics. Cap de les dues porta burca però sí nicab. Els ulls són l’única part del seu cos que mostren als estranys.

Ens hem citat a l’Islamic Education Centre (Trust) & Masjid Abubaker, una de les moltes mesquites que hi ha al nord-est de Londres. En conec els membres: són els meus veïns. La proximitat, i haver xerrat algunes vegades amb un dels responsables, Adnan Ikram, ha facilitat la trobada.

Yasmin ha arribat acompanyada del seu home, Hafiz Imtiaz. Ja ens hi esperava Masreen. Hafiz assisteix també a l’entrevista amb l’AVUI.

A l’interior de la mesquita les dones que han adoptat la norma de tapar-se el rostre no ho han de fer. Però com que homes i dones no hi poden estar junts, ni poden establir contacte visual, xerrem amb una cortina blanca enmig a la mateixa sala, tota encatifada, que els divendres s’omple de fidels per pregar.

A través de la cortina, les veus s’entrecreuen. Van i vénen. Ens comuniquem però no deixo de sentir-me com si parlés amb monges de clausura –¿els extrems es toquen?– i com Miguel Poveda quan canta A ciegas: “Quien va por el mundo a tientas, lleva los rumbos perdíos…”. Tracto, però, de no perdre el meu.

El debat sobre la burca, el nicab, etcètera aflora de tant en tant al Regne Unit. Fa tres anys, el ministre d’Interior, Jack Straw, va provocar un petit terratrèmol en afirmar que quan una dona musulmana va anar-lo a veure al despatx de la seva circumscripció, li va demanar si es podia treure el vel. La dona no ho va fer, però Straw va justificar el quasi trencament d’un tabú al·legant que, per a ell, el contacte visual és important.

Recentment, coincidint amb les declaracions del president francès, Nicolas Sarkozy, sobre la possibilitat de prohibir la burca i el nicab en els espais públics, el Partit Independent del Regne Unit (UKIP) ha llançat la mateixa idea. Els partits majoritaris, però, no l’han secundada. Ni ho faran mai.

Veus crítiques
Masreen i Yasmin expliquen per què duen nicab: “L’islam garanteix a les dones el dret de vestir-se així. No és un símbol cultural ni identitari, és un signe d’obediència a Déu”. Segons Masreen, l’Alcorà, a la sura (capítol) De la llum, al versicle 31, ho demana.

Altres veus dins de l’islam, no obstant, tenen altres opinions. El doctor Taj Hargey, del Muslim Educational Centre d’Oxford, declarava fa uns dies al diari The Times que la creença cada vegada més estesa que les dones musulmanes s’haurien de cobrir el cap, el rostre i les mans és doctrina “pròpia d’un rentat de cervell”. I el doctor Usama Hasan, imam reformista de Londres, tampoc creu necessari que les dones hagin de dur burca o nicab.

A mesura que xerrem, les meves interlocutores tracten de desfer els llocs comuns que, imaginen, mantinc sobre la qüestió.

A elles no les ha obligat ningú a vestir-se així, em diuen. No pas els homes de la comunitat; no pas els marits. “És una elecció lliure d’obediència a Déu, no pas als homes”. És el mateix que l’elecció religiosa: “Una persona nascuda a l’islam ha de triar ser musulmana”.

Arguments masculins
Adnan Ikram, el veí que m’ha posat en contacte amb Masreen i Yasmin, em dirà després d’acabada l’entrevista –com en el transcurs de la qual m’ho ha dit també Hafiz Imtiaz, el marit de Yasmin– que les seves esposes porten nicab perquè volen elles mateixes. “No les obliguem pas”. L’argument típic, l’opressió, s’esvaeix. Potser s’adonen o creuen que no estic preparat per pair-ho. Aporten més munició, prou raonada: “L’Alcorà ens ha ensenyat que homes i dones som iguals. El moviment feminista occidental va començar a demanar els seus drets arran de la Revolució Industrial, quan les dones van començar a ser una força de treball. Però l’Alcorà ja ens dóna els mateixos drets que als homes fa 1.400 anys”.

I segueixen: “A l’islam, la dona és valorada pel que és, no per com és. El cos de la dona occidental es ven com un producte més i s’utilitza per vendre’n d’altres. Nosaltres som lliures; no acceptem que se’ns utilitzi d’aquesta manera. Amb el hijab [nom genèric de les diferents peces que poden utilitzar] és menys probable que la dona sigui assetjada per l’home; menys probable que sigui explotada per la seva bellesa i feminitat”. Potser. Però una dona violada no ho és mai per raó de la seva roba, sinó perquè un violador l’ataca i la viola. Res més.

Qüestió de fe
Una hora després, ens acomiadem a través de la cortina. La meva filla de quatre anys potser no entendrà algunes de les raons que li hauré de donar la propera vegada que ens trobem una dona amb burca o nicab. M’haurà de creure, però, i no tenir por. Qüestió de fe, esclar. Com tot el que hem estat parlant fins ara.