El 'lobby' G16

És un lobby d’opinió. N’heu sentit a parlar mai? No? Doncs pareu atenció, perquè segurament trigareu a tornar-ne a tenir notícia, ni en paper ni en digital ni enlloc. Reuneix setze presidents d’entitats amb solera de la societat civil, representatives del món econòmic, esportiu i cultural, la majoria centenàries. No volen publicitat. La discreció és la seva norma. Els dinars periòdics que fan aquests setze magnífics –bé, quinze magnífics i des de fa poc una magnífica, Mariona Carulla– no transcendeixen als periòdics, ni falta que fa. Zero publicitat. Precisament el punt fort del G16 és influir sense que es noti. Els qui ho han de saber, ja ho saben, i els tenen en compte. La pròxima cita és dimarts que ve a l’exclusiva Sala del Brindis del Reial Cercle Artístic, un racó de motllures daurades i parets entapissades on bona part de la burgesia catalana més canalla es va jugar els quartos durant dècades en timbes sonades i clandestines. El dinar que s’hi farà dimarts no és pròpiament clandestí, però quasi. A més del president del mateix Reial Cercle Artístic, els convocats són els seus col·legues de Cambra de Comerç, Cercle d’Economia, Cercle del Liceu, Centre Excursionista de Catalunya, Círculo Ecuestre, Club Natació Barcelona, Futbol Club Barcelona, Reial Club Deportiu Espanyol, Foment del Treball, Orfeó Català, Reial Automòbil Club de Catalunya, Reial Club de Tennis Barcelona, Reial Club de Polo, Ateneu Barcelonès i Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Només tenen una norma no escrita: si un president no hi pot anar, no pot delegar. No hi ha estatuts ni res que s’hi assembli. Els dinars duren dues hores de rellotge i es tracten temes concrets, normalment a proposta de l’amfitrió. En alguna ocasió s’hi convida un polític de primera fila. Ara els preocupa el canvi de format de la Diagonal. A l’alcalde Jordi Hereu, que en alguna ocasió ja ha dinat amb ells, dimarts li xiularan les orelles.

Laporta
Què farà el G16 el dia que la consulta sobiranista arribi a Barcelona? Laporta ja no serà president del Barça i la seva web de candidat a la Generalitat estarà a punt de rebentar, d’èxit esclar. O sigui que ja no podrà dinar amb els il·lustres col·legues. Ell tindrà altra feina i ells tindran feina a posar-se d’acord. Segurament faran el que fa tothom darrerament, discutir el fenomen Laporta. Vagis on vagis, dinis amb qui dinis, amics o suposats amics, és el tema estrella: és curiós, tothom arrenca amb aquell preventiu “jo no el penso votar” –que sona al clàssic “jo no sóc racista, però bla, bla, bla”– i també tothom acaba felicitant-se que alguna cosa es mogui per fi en el panorama polític català. Els pronòstics més assenyats diuen que a Laporta li anirà bé en funció de dues variables: que Sandro Rosell no guanyi a Can Barça i per tant no li pugui treure draps bruts i que Messi i cia compleixin. De fet, totes dues van lligades, perquè si els nois de Pep Guardiola triomfen, Rosell ho tindrà més difícil. Ho podem dir barroerament: Catalunya no té pilotes (ja m’enteneu) però el seu futur polític depèn de la pilota.

Castellans
Els que sí que en tenen, de pilotes, i t’ho demostren així que poden, són els veïns de l’oest. “No ha hom al món que vosaltres castellans no fésseu eixir de mesura perquè feu totes les coses ab orgull i preteneu que tothom faça açò que voleu”. La frase la podria dir el Laporta, fins i tot el Montilla, però no, té uns quants anyets més: és del rei En Jaume, el Conqueridor, i me l’envia l’incansable Víctor Castells, estudiós del nacionalisme nostrat i en especial de l’anglòfil independentista Josep M. Batista i Roca, l’home que va implantar l’escoltisme a Catalunya. Qui recorda avui Batista? Els més vells i més savis, com el doctor Broggi. Per cert, la mare de Broggi era cosina de Batista i ell el va conèixer de petit. Ara caldria que els menys rucs entre els més rics també ho fessin. I és aquí on Laporta pot marcar un gir, perquè dóna el tret de sortida al món del diner per fer el pas: es pot tenir vocació de poder i d’euros, es pot ser desacomplexadament de dretes, es pot ser tot això i declarar-se independentista. Amb permís de l’Oriol Bohigas, això va pels amics del G16 i per altres exclusius cenacles que es fan i es desfan.

‘Avatar’
Laporta podria convertir-se en una mena d’avatar de Macià, un macianoide del segle XXI. El vell militar és avui un jove advocat futboler. Ja veurem quins fruits dóna la identitat en construcció de Laporta, que està a punt d’entrar en un planeta desconegut. No és el Pandora de l’any 2154, però déu n’hi do, la Catalunya independentista. Com al protagonista del film, l’avatar macianoide haurà d’assumir la seva nova essència fins a les darreres conseqüències quan arribi l’hora de la veritat. És d’esperar que no pateixi un atac letal com el que rep l’arbre gegant de Pandora, mirall de les Torres Bessones. Nosaltres ja vam tenir el nostre 11-S fa tres segles.

Centelles
Hi ha vida més enllà de Laporta. Hi ha, per exemple, l’esperpèntic cas Centelles, que han venut les fotos del pare a l’Estat perquè es veu que a Catalunya ningú no els ha estimat mai, inclosos els periodistes. No els va entendre ni el seu amic Jordi –sí, el Pujol–, amb qui Octavi Centelles, militant de CDC, coincidia al casino de Premià de Dalt. No els ha entès cap conseller de Cultura en trenta anys. No els ha entès cap museu. Quan van fer l’exposició amb Caixa de Catalunya, van acabar fatal. A l’acabar l’exposició a la sala municipal barcelonina de la Virreina, també van tenir una enrabiada. L’historiador Ramon Alberch, responsable d’arxius de la Generalitat, és l’arxiver més ponderat i equànime que hi ha sobre la capa de la terra catalana, i té un prestigi i bonhomia inqüestionables. És, entre d’altres, president d’Arxivers Sense Fronteres. Té un gran mèrit, senyors Centelles, haver-lo tret de polleguera! Qui té un problema, aquí, ¿Catalunya amb els Centelles o els Centelles amb Catalunya? En canvi, els van caldre quatre dies per posar-se d’acord amb Madrid. Ves per on.