"Em dic Javed i sóc catalanista"

"A Catalunya es parla el català". Aquest advertiment, escrit amb pedretes de colors a la paret, és el primer que veus quan entres a l'Associació de Treballadors Pakistanesos, al carrer d'en Robador. La llengua és la dèria del president de l'entitat, Javed Illyas. "Els pakistanesos són coneguts com a repartidors de butà, venedors de flors, obrers de la construcció i comerciants. Jo vull que se'ls conegui com a comunitat que parla català, i no em moriré sense aconseguir-ho", proclama. Ell "encara no" és independentista, però sí catalanista, i que en un referèndum d'autodeterminació "votaria que sí".

És de Sariki, una regió del sud del Panjab per a la qual vol reconeixement i autonomia. "Al Pakistan sóc nacionalista [de Sariki] i aquí també, és el millor per a Catalunya", argumenta. I per convèncer els seus compatriotes, la majoria dels quals vénen del Panjab, els explica que el català equival al panjabi, diferent de l'urdú oficial.

Illyas pot ser un indici o una extravagància, però ell i el milió de nouvinguts que han arribat a Catalunya en deu anys influiran sensiblement en el mapa polític en les pròximes dècades. La discussió ja ha començat als partits, que intenten fer càlculs basats en l'observació i "algun estudi poc representatiu", com admet Josep Maria Sala, secretari de Ciutadania del PSC i veterà en l'articulació de vincles amb immigrants.

El PSC se'ls veu seus
"Els nouvinguts són treballadors, i el lògic és pensar que s'acostaran als partits que defensen els treballadors, com ara el PSC o ICV. I algunes dades ens fan pensar que el 65%, quan es vagin incorporant al vot, ens escolliran", vaticina. El PSC sempre s'ha considerat el partit dels altres catalans i espera tornar-ho a ser.

Però els rivals no estan disposats a acceptar aquest "monopoli". ERC i CiU combaten especialment la idea que el sobiranisme no té res a fer amb aquests nous votants que, segons Sala, "són receptius amb la identitat de Catalunya, l'autogovern i la llengua, però no entenen gaire el debat sobre si Catalunya ha de deixar de ser Espanya i no en parlen".

El duel ja ha començat amb CDC. En un any, el president de la sectorial d'Immigració, Àngel Colom, hi ha aixecat una estructura de "140 voluntaris, la majoria no militants". Hi ha set directoris per a set àrees del món, i entitats i empreses s'hi poden adherir. Ja n'hi ha 20 i busquen interlocutors amb col·lectius d'estrangers "per tot Catalunya, a diferència d'altres partits, que només treballen a l'àrea de Barcelona". L'estructura es completa amb la plataforma Nouscatalans.joves.

CDC també té llatinoamericans
Colom rebutja que la seva obra imiti la de Sala, i Sala opina que la seva xarxa i la de Colom són radicalment diferents. El cas és que en totes dues hi destaca una àrea per a sud-americans: Espai Latino a CDC, Xarxa Latina al PSC. Els llatinoamericans són el grup de nous votants més nombrós: tenen més facilitats per obtenir la nacionalitat –necessiten dos anys de residència permanent, 8 menys que la resta d'immigrants– i 9 dels 15 convenis de reciprocitat signats per l'Estat espanyol, que en les pròximes municipals permetran a uns 160.000 extracomunitaris incorporar-se a les urnes.

Per Colom, el govern espanyol, el PSOE i el PSC s'equivoquen si pensen que recolliran aquests vots. "Els llatins tenen sensibilitats diferents, encara que alguns partits intentin posar-los tots al mateix sac i els tractin com a espanyols", assegura. "Molts d'aquests immigrants també tenen una llengua materna diferent de l'espanyol –quítxua, aimara, guaraní..– i, encara que allà els sembli que no té prestigi, quan arriben aquí canvien de punt de vista, perquè el català sí que en té i fa d'ascensor social", ressalta.

ERC vol aprofitar les consultes
La conclusió del convergent és que "la nova immigració serà una oportunitat per al catalanisme". I el secretari d'Immigració d'ERC, David Minoves, comparteix aquest punt de vista, malgrat que desaprovi el mètode amb què treballen "els partits que munten una estructura d'associacions afins al partit", en plural i sense dir noms.

Pel republicà, és "fals" que els llatinoamericans s'hagin de sentir atrets pels "partits d'adscripció espanyola". "La destinació dels seus vots està per veure", afegeix. Segons ell, ara hi ha "una gran oportunitat" per atraure nouvinguts cap a l'independentisme. "Amb les consultes d'autodeterminació del 13 de desembre, se'ls està convidant a participar-hi en igualtat de condicions. El catalanisme els ofereix això i Espanya els ho nega. El missatge és molt potent", subratlla.

ICV es distancia
ICV, el partit que fa més anys que s'adreça als immigrants i que "ha perdut vots precisament per haver-ho fet", es distancia del debat. La seva portaveu, Laia Ortiz, recorda que la federació aposta pel "catalanisme integrador" que ja defensava el PSUC i adverteix que "la immigració és molt heterogènia" i que "no es pot partir de tòpics com el que diu que votaran els partits d'esquerres, com ja s'ha vist en altres països". I el debat nacional els interessarà "segons com es plantegi". "És evident que cada vegada tenen més ganes de parlar de tot, i ja han estat partícips del debat sobre el finançament", apunta sense treure més conclusions.

Nous catalans amb càrrec, a tots els partits
Les incògnites són moltes, però de moment ja hi ha immigrants amb càrrec en tots els partits. De set entrevistats, només un no parla català: diu que en sap –l'entén perfectament– però que prefereix la
fluïdesa que li permet el castellà matern. És Javier Luna: l'argentí que dirigeix la Xarxa Latina del PSC. És a Catalunya des del 1990 i fa 17 anys que viu a la Floresta (Sant Cugat). Al seu país militava al Partit Radical –pertany a la internacional socialista– i aquí no va dubtar a afiliar-se al PSC. El debat nacional li sembla "completament natural", però té clara la seva posició: "El sobiranisme no em sembla una bona una opció en un món globalitzat on l'important són les persones." I creu que a la majoria dels nouvinguts tampoc els interessa.

També Mohammed Chaib –d'origen marroquí, diputat al Parlament, responsable de la Xabaca Àrab dels socialistes– creu que "és difícil que el sobiranisme faci forat en la immigració ara per ara". "No sé què passarà d'aquí a 20 anys, però no crec que arribem a tenir gaire nous catalans que vulguin la independència", calcula. Ell es defineix com a "catalanista, d'esquerres i federalista".

Igual d'escèptic és Ernesto Carrión, peruà i coordinador d'Immigració d'ICV. "ERC diu que els nouvinguts també votaran opcions independentistes, però ja ho veurem". Sí que té la percepció que "cada dia es comprèn més la qüestió nacional i segur que hi ha molt pocs immigrants que no vegin l'autonomia de bon ull".

En l'òrbita d'aquests tres dirigents, però fora de la política, hi ha Marisa Ponce, una interiorista de Guatemala que va venir a Catalunya a fer un curs i s'hi ha quedat i s'hi ha casat. Tot i que amb el seu marit catalanoparlant parla en castellà, es va posar a parlar català quan va començar a treballar a Òmnium Cultural. Allà ha entès el catalanisme, que al principi li semblava "surrealista". "Des de Guatemala, es veu Espanya i prou", explica. "Jo no sóc catalanista, però no em sembla gens artificial que en siguin altres nouvinguts", conclou.

Independentistes d'arreu
I entre aquests altres hi ha Jorge Cruz, president de la Casa de Mendoza a Catalunya i director general de l'Espai Latino de CDC. Es defineix com a independentista amb dubtes: pel "cost comercial que podria tenir per a Catalunya la separació d'Espanya". És empresari i veu paral·lelismes entre Catalunya i Mendoza, una província rica i emprenedora, motor econòmic de l'Argentina i "que dóna molt i rep molt poc".

De la mateixa àrea del món que Cruz va arribar la presidenta de la sectorial d'Immigració d'ERC, Clàudia Fernández. Uruguaiana, al seu país militava a les Joventuts Comunistes i, un cop a Catalunya, la independència relativament recent de l'Uruguai –200 anys– , el republicanisme, el no creure en el federalisme i sí en la justícia social i el discurs de Carod-Rovira la van portar a ERC.

Havia arribat a Catalunya com a turista i hi va conèixer el que seria el seu marit. Per regularitzar la seva situació, es van casar va demanar la nacionalitat espanyola. "Vaig haver de jurar fidelitat al rei d'Espanya, això em regira l'estómac!", s'exclama.

Catalunya o Portugal?
Només han passat onze anys des que va arribar a l'estació de Sants des de Sevilla. Aquell dia, en veure els rètols en català, es va pensar que s'havia equivocat de tren i havia anat a parar a Portugal. Després va aparèixer el seu marit, que li va provocar un daltabaix quan li va fer saber que "Serrat [un ídol de per als progres llatinoamericans] era un traïdor de la llengua". "Vaig trobar algú que em va explicar el país, i això és fonamental", adverteix.

Els va costar més a Saoka Kingolo –president de la sectorial d'Immigració d'ERC a Barcelona i procedent de la República Democràtica del Congo– i al senegalès Mbaye Babacar, director d'àrea per a l'Àfrica subsahariana del secretariat nacional d'immigració de CDC. Tots dos tenien una llengua materna que no era oficial al seu país –el kikongo i el wolof, respectivament– i això els acostava al català, però van haver d'enfrontar-se als seus compatriotes.

Africans contra corrent
"Estaven preocupadíssims, em veien perdut, no entenien per què no aprenia castellà i prou", explica Kingolo. També recorda que, a principi dels 90, quan ja havia creat una entitat per a immigrants, va contactar amb Àngel Colom, aleshores secretari general d'ERC, per reclamar-li que comencés a abordar la qüestió de la immigració. El projecte no va tirar endavant i Kingolo no va començar a treballar amb ERC fins al 2003.

Ara, el subsaharià que forma part del secretariat de Colom és Babacar, independentista decidit. "Si no hi ha més immigrants que s'interessen pel debat nacional és per falta d'informació, perquè ara ja no estem de pas, ens quedem i volen participar en la societat", matisa.

Argentí, trotskista i independentista: pot ser
De tornada al carrer i fora dels partits, el cercle es tanca amb un altre president d'entitat que pot ser un indici o una extravagància: un argentí trotskista i independentista català. És Diego Arcos, fill d'un basc carlí exiliat després de la Guerra Civil, i viu a Catalunya des del 1989. De seguida va tenir clar que parlar català és "una clau que obre una porta, la que et converteix en ciutadà". Comparteix argument amb Martí Gasull, portaveu de Plataforma per la Llengua, convençut que "el català té valor afegit, et dóna el passaport a la comunitat".

Arcos, com a president del Casal Argentí de Barcelona, ha creat la campanya Jo encara no parlo català, un intent d'arrossegar els seus compatriotes, sovint reticents a la llengua, a fer una prova. "Tornen entusiasmats quan veuen que només dient aquesta frase els obren els braços", assegura. I garanteix que els immigrants "pujaran al vaixell del catalanisme": només cal que algú hi posi la passarel·la i, per Arcos, aquesta operació ha de ser fàcil per als catalans. "Com a nació dominada, Catalunya és acollidora", sentencia.