La Catalunya de la no-ficció

Stieg Larsson va ser el guanyador absolut de vendes del dia de Sant Jordi. Enhorabona, doncs, als editors de l’autor suec, que triomfa un cop mort i enterrat, i que ha aconseguit que mig món estigui pendent de la tercera entrega de les aventures del seu investigdor, Mikael Blomkvist, i la hacker Lisbeth Salander. Però si ens fixem en la resta d’èxits, veurem que la majoria són assajos sobre política o economia, o novel·les que flirtegen amb la realitat d’una forma gens dissimulada. La crònica molt personal de Javier Cercas sobre el 23-F és potser el cas més clar sobre la transgressió de la novel·la en el terreny de la historiografia.

Dues mostres del cas contrari: La crisis Ninja de Leopoldo Abadía o El silenci de Gaspar Hernández. Tracten de forma desacomplexada la crisi econòmica i la vida d’un malalt de càncer terminal, respectivament, des de l’humor i des de la novel·lació d’un procés real de dolor i malaltia. Fins aquí, tot normal. Al Primer Món, tothom està preocupat per la crisi i per la mort. Però l’excepció catalana –sorprenentment– ve de la mà de l’interès per la política i la llengua: Crònica de la independència de Patrícia Gabancho, L’últim home que parlava català de Carles Casajuana, El candidat d’Iu Forn o els llibres sobre Josep Pla, Pasqual Maragall o l’estudi sobre la dreta espanyola a Catalunya, de Joan B. Culla. També hi ha els múltiples assajos sobre el futur o la mort imminent de la llengua catalana. Els catalans, que tanta desafecció expressem per la política en les enquestes, resulta que estem no només interessats, sinó gairebé obsessionats a qüestionar-nos com a nació.

Els catalanoparlants, que tan fàcilment canviem de llengua en una conversa amb un desconegut, ara estem interessats en si els nostres néts encara parlaran català. Un escriptor m’ho confessava ahir: “Digue’m quin llibre compres, i et diré sobre què et sents culpable”. Doncs potser és això.