Escriure poesia amb el fang

Des de l'arrel reprèn l'imaginari descobert amb La llum primera (2005), en el qual Rosa Font (Sant Pere Pescador, 1957) ja aprofundia en les revelacions de l'Enuma Elish, el gran poema babilònic de la creació, una joia de la literatura de tots els temps, simplicíssima i alhora d'una extraordinària fondària, que ha arribat als nostres dies gravada damunt d'unes fràgils taules d'argila. D'aquesta paraula de fang, adoptada com a divisa de les quatre parts del llibre, prové la primera i concloent declaració de Rosa Font: «Des de l'arrel, escric.» I ho fa enfonsant els dits ben endins, fins a tocar les sals minerals i els cucs. Aquesta és l'única manera en què concep l'escriptura, «des de dins, amb apassionament, però amb els ulls ben oberts al món, buscant la fusió amb el paisatge per accedir a tot allò que ens fa humans: l'amor, la mort, la soledat, el pas del temps».

Cada una de les parts del llibre descriu un estadi d'aquest procés de revelació, les seves diverses capes, des de l'humus subterrani a la superfície, la llum, i al final, l'esclat. Així, si «Vent» indaga les fonts de l'escriptura, «una forma de respirar», i els límits del llenguatge, «Veu» aplega els «poemes de l'instant», escenes domèstiques i quotidianes a partir de les quals Font s'interroga sobre la vida, procurant obrir vasos comunicants entre diferents nivells de l'experiència. «Llum», en canvi, és un diàleg entre un jo empeltat de la por, la imperfecció i la feblesa humanes, amb la llum, aquest símbol universal de la creació, a través de deu fragments que descriuen «el paisatge de l'existència» en un to que remet al Càntic dels càntics. La darrera part, «Foc», aplega els «poemes del cos», on predomina la sensualitat i el desig, en clau amorosa, però també amb l'aspiració de buscar la fusió plena amb la naturalesa per «retornar a uns orígens que són alhora el tot i el no-res, com ja havia fet notar Llull».

El seu paisatge, a pesar que ja fa més de vint anys que viu a Girona, continua sent el de l'Empordà, que havia recorregut, confessa enriolada, cantant per les festes majors amb la seva germana i una guitarra a finals dels setanta, adaptant poemes de Carles Riba i Boris Vian. D'aquella aventura conserva la clara consciència de la musicalitat del vers, a pesar que cada cop més s'interessa pel poema en prosa, que li permet, afirma, «anar a l'origen de la paraula», perquè sense aquest motlle formal es presenta «el llenguatge en estat pur, alliberat del seu propi pes, de la seva gravidesa». Des de l'arrel significa un pas més cap a la concisió i la síntesi, però Font evita arribar al descarnament, la seca ossamenta del poema, perquè encara se sent molt atreta per la imatge, la càrrega visual i tàctil de les paraules, tant com pel seu misteri: «Em proposo dir una sensació amb el màxim d'efectivitat i de senzillesa, fer-la sentir, si puc. L'escriptura és un procés que participa d'experiència i innocència, d'instint i raó, i pot fer aflorar tot allò que els humans tenim de soterrat i desconegut.» Per aquest motiu no només concedeix a la poesia una funció comunicativa, sinó que subscriu la valoració de Riba segons la qual «serveix també per construir el que no existeix, per suggerir el que no és conegut», per donar forma a «allò que tan sols és somiat».