A reveure, senyora Maria

Ahir va ser dels dies que el diari m'ha tornat a sacsejar els sentiments. Ens ha deixat la senyora Maria Palau, vídua de Josep Bartés, tal com deia el diari, la flequera dels Quatre Cantons. Tenia 99 anys, un menys que la nostra mare, per això la mainada que vàrem formar part d'aquella època tots tenim més o menys la mateixa edat. Varen ser gent valenta que obriren botiga i formaren família. En poc tram hi havia tres fleques. Veure el seu traspàs, de sobte m'ha fet sentir l'olor de pa calent, croissants acabats de fer, veïnes amb la coixinera de roba per posar-hi el pa i mainada a buscar un panet amb una presa de xocolata per anar a col·legi, on tots eren al cor del Barri Vell i la Força una riuada de criatures.

El matrimoni Bartés varen tenir un sol fill, en Francesc, de gran en Paco per als amics. Els meus records que tinc recollits en el meu llibre em porten al cap la senyora Maria un xic delicada de salut, per la qual cosa sempre a l'hivern portava una manteleta al damunt de les espatlles. El senyor Bartés, prim amb samarreta blanca, treia els coves de pans i els posava a la lleixa. Tenien a la rebotiga un petit menjador on als matins quan hi anaves senties la mare: “Francesc, ja estàs?” Era un cançoner per esmorzar, en el bon sentit de la paraula.

En aquella època era una fleca on ja feien pa negre i la mare sempre me'l feia encarregar. Era boníssim, eren pans rodons i no gaire grossos. El pa era un aliment bàsic, no és d'estranyar que al meu carrer hi hagués can Serrats i can Cantenys, i als Quatre Cantons can Bartés, sense comptar la fleca del carrer de la Neu i la de la pujada de Sant Fèlix.

Ahir li varen dir adéu en una sentida cerimònia al Tanatori de Girona, on ben segur hi devia haver molts fills de botiguers d'aquell barri que vàrem créixer plegats.

Senyora Maria, quan es retrobi amb el seu marit expliqui-li com ha canviat el món del pa. Nosaltres sempre la recordarem per la seva amabilitat i les precioses mans tan ben arreglades que portava.

Descansi en pau.