Josep Artigas, un ‘periquito' irreductible
En Josep Artigas, el Xixo, ens ha deixat quan faltava just una setmana perquè complís els 87 anys. Ho ha fet sense avisar gaire, ell que era tan amant d'explicar-ho tot. Aquest dilluns, com cada dilluns de fa uns anys, ens vam trobar, amb la gent habitual, fent el cafè i la tertúlia al Centre Recreatiu. El vaig saludar a la pèrgola del bar mentre ell fumava el seu havà de cada dia, repassant el que passava a la plaça i absent dels crits dels jugadors de botifarra. Feia uns dies ens havíem compromès pel 25 d'aquest mes, dia del seu aniversari, per celebrar-lo com ho hem fet els últims anys: compartint cafè, copa de conyac i un havà. Em va dir: “Si hi arribo... perquè 87 anys són molts anys.”
Amb en Josep hi he compartit moltes coses: va ser durant molts anys el nostre entrenador de l'equip de futbol d'empreses del Centre Recreatiu; he compartit xerrades de cafè, sopars i tardes d'estiu al minigolf de Llafranc quan ell va estar-hi d'encarregat... Divertit, seductor, amb una rialla de murri, periquito de cor i sentiment, gran coneixedor de les històries del poble, que solia desgranar a les tertúlies del bar del Centre; quan ell parlava tots els que hi érem presents callàvem i escoltàvem. Molt sovint solia ser el centre del debat, però també és veritat que les últimes setmanes el notava una mica més apagat del que era habitual.
Bon vivant, amant de la bona cuina i dels bons restaurants, que compartia amb la Josefa, la seva esposa: Can Costa, a Figueres; Can Xiquet, a Campllong; el restaurant Franciac; els del poble (can Quirze, el restaurant del Centre Recreatiu, la Brasa Grillada, el Mas Ros...). Encara tinc ben present una entrevista que li vam fer a El Punt, fa molt anys, i quan l'entrevistador li va preguntar per un llibre, ell va contestar: “No un, dos: la Guia Michelin i la guia de telèfons per trucar als millors restaurants.”
En Josep ja no podrà participar, tal com l'havia convidat a fer, en la tertúlia del dissabte 17 de juny, en la Fira del Tap de Cassà, per parlar dels vells tapers i de les històries de quan ell era l'encarregat de ca l'Ors, una fàbrica de taps de Cassà, i tenia al seu comandament una tropa de treballadors com en Xemeneia, el Nen i el Dinàmic.
Jep –jo sempre li deia Jep–, no pateixis, que el dilluns no ens descuidarem de tu i seràs present en la tertúlia... i per molts anys. Sempre més recordaré tot el que hem compartit.