Apunts

Adeu, Raimon, germà únic i irrepetible

Estimat Raimon, les ratlles que avui t’estic dedicant podrien ser un de tants escrits que faig quan ens deixa una persona coneguda i estimada. Però avui és diferent. El que ens deixes ets tu, Raimon, el meu estimat i únic germà, fill dels fundadors de la Granja Mora. Tan sols per això mira el que podria arribar a escriure, però no ho faré pas, ja que quan feia algun escrit em deies: “Sembla que facis un testament.” En aquests moments estic col·lapsada.

L’escrit que et faré serà diferent dels que faig per a la gent, serà d’un comiat autèntic, sobre les últimes hores que vàrem passar junts després de 71 anys havent compartit vida i feina plegats. En definitiva, tota una vida sense haver-nos separat mai i compartint tot el que hem trobat en el nostre camí de vida.

Adeu, Raimon

Dia 21 de febrer. Avui és el meu aniversari i vinc disposada si em deixen passar més estona amb tu –per mi tot el dia, fet impossible–. “Si em vols felicitar, pica’m l’ullet”, i així ho vas fer. El dia abans t’havien tret un tub i m’obries uns ulls que tinc clavats a l’ànima. Quan estava amb tu no me’ls treies del damunt, mirant-me fixament i escoltant el que et deia, ja que m’havia dit la doctora que t’expliqués coses que et poguessin agradar i formessin part de la teva vida i així ho vaig fer: quan vas ser rei negre, quan et portaren el penó del Peix, el dia que vaig ser pendonista i moltes coses que t’havien fet molt feliç. Et deia que continuessis i tu em picaves l’ullet. Saps que aquests signes per a mi significaven el millor regal del món.

De cop i volta vas gesticular amb la boca com si volguessis parlar però no et podia entendre, i em van dir que no tenies la suficient força però que en unes hores et podríem escoltar. Van ser moments durs, com quan em volies dir alguna cosa i no hi havia manera de saber què ens deies i deixaves caure alguna llàgrima. Va arribar un moment que era tant el que et preguntàvem que la Fina, que es podia apropar a tu més que jo, a cau d’orella et va dir: “Raimon, parla més fort que no t’entenem.” I de cop i volta vas dir ben fort, que ens vas espantar: “Deixeu-me!” No gaire clar, però et vàrem entendre i et vàrem dir: “Tranquil. Era tanta la il·lusió que teníem per escoltar el que ens volies dir que ens superava saber què volies, si era bo o dolent, si paties.”

Tornant al dia 21, s’acabava l’hora i la doctora ens va dir que et pujarien a planta. Saps que això va significar per a mi un somni. Vam estar-nos esperant habitació. En el moment de marxar em diuen que ja en tens, ens donen el número i ens diuen que marxem i que ja ens avisaran. Jo ho vaig trobar precipitat. No et veia gaire bé però van dir que no necessitaves respiració per estar a l’UCI. Havies sortit del coma tot i que estaves molt endormiscat.

Marxem i a les cinc i mitja truquen i diuen: “A les sis ja poden venir. L’estan traslladant però l’han d’arreglar.” Raimon, tu saps quan jo perdo l’esma. Amb la Rosita semblava que anàvem a apagar foc. Arribem al Trueta i en comptes de caminar la Rosita corria. Saps què era per a mi, el dia del meu aniversari, que et pugessin a planta?

En arribar, la Fina ens esperava. Vàrem entrar però et vaig veure fatigat i vaig dir-te: “Raimon, t’han marejat però demà estaràs més bé.” Però la manera com em vas mirar no era la d’aquells dies i em vaig quedar trista tot i que vaig ser forta i sols et deia: “Quin aniversari! Mira, et faré un regal.” Tot i que a l’UCI a la nit no s’hi pot quedar cap visitant vaig dir-te: “Em quedaré tota la nit amb tu”. No em varen deixar per la meva salut, van dir-me que ell estaria tranquil i que necessitava descansar.

Quan vàrem ser a baix esperant el taxi, jo tan sols repetia el mateix: “Em sap molt greu que es quedi sol.” Tal era el meu patiment que la Rosita, que és qui ha estat un mes amb nosaltres, va dir que tenia una tia que ho faria. Li va trucar, el taxi la va anar a buscar i jo a les dotze marxava no contenta però sabent que no estaves sol.

L’endemà a les nou del matí, quan em preparava per marxar, truca la doctora i em diu:

—Carme, pots venir?

—Què ha passat?, li dic.

—Prefereixo que vinguis.

En aquell moment jo ja vaig pensar el pitjor. Al cap de poc arribàvem al Trueta. Ella ens esperava a fora i diu: “Carme, en Raimon ha empitjorat i la cosa va malament. Entra. Crec que està patint i penso que tu no ho voldries. Esperarem, torno i li començarem a administrar morfina perquè no pateixi.”

Raimon, quina patacada! Em vaig agafar a les teves mans asseguda frec a frec com sempre, però tu ja no em responies. Et demanava si tenies dolor però ja no em picaves l’ullet. Passaren les hores i volien que marxés a dormir a casa i vaig dir: “No insistiu. D’aquí no em treu ningú. No m’importen les hores ni els dies, entesos?”

Et vaig demanar perdó i et vaig dir moltes coses. Uns moments únics plens d’un caliu tan gran que malgrat ser el comiat que et feia, van ser uns moments plens d’estimació compartida tot i el silenci esfereïdor. Va ser tan gran. Prop de les sis jo estava un xic enrere, em vaig acostar més, fins que la cadira m’ho va permetre, et vaig agafar la mà, et vaig fer un petó i pocs minuts després vaig dir a la Rosita i a la seva tia, que m’havien volgut deixar sola amb tu: “Em sembla que ja no respira. Vàrem tocar el timbre, va venir la infermera i tu, Raimon, ja ens havies dit adeu, però un adeu tan dolç que tant de bo que quan jo me’n vagi sigui així. T’he fallat amb el llibre, et vaig dir, però també jo havia demanat marxar amb tu agafats de la mà.

Avui et direm adeu a les onze del matí a la nostra parròquia del Carme, on volies. Tinc la seguretat que la gent que pugui i que t’estimava et vindrà a acomiadar. La vetlla semblava la Granja Mora. Les últimes persones que han vingut han estat l’alcalde que ens va canviar Girona, el senyor Nadal, i la Calaia. Hi han estat força estona perquè demà no podran venir i t’han vingut a dir adeu.

Ara diré unes paraules. Quan va tancar la Granja Mora, el cor de la ciutat va deixar de bategar. Sembla impossible que un lloc tan petit agermanés tanta gent. Aquesta gent ha demostrat l’estima, i per dir-te adeu, Raimon, també s’han tornat a agermanar.

Descansa en pau.

La teva germana, filla dels fundadors de la desapareguda Granja Mora.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.