En record de Concepció Casals
Dimarts la nostra companya Concepció Casals ens va deixar, i amb ella va marxar una gran professional, una amiga, una mare, una esposa i, sobretot, una gran persona.
En tan sols dos mesos ha passat d’estar normal a morir. Ha estat un càncer molt dur de portar i molt agressiu. Que ens ha deixat desfets a tots els que la coneixíem bé, ja que era amb qui parlàvem dels neguits i problemes que té la vida cada dia. De fet, jo i tots els seus companys també hem mort una mica amb ella.
I per què ho dic aquí? Doncs perquè durant la curta malaltia per la qual ha hagut de passar i el seu traspàs he tingut moltes hores per pensar... i he arribat a sentir una gran frustració per no haver gaudit més de la meva amiga la Concepció. I més després de les vegades que vaig parlar amb ella després de la mort del meu estimat pare. Ara és normal que pensi que ella es mereix que jo o la seva família la puguem plorar eternament. Tot i que no és el que ella voldria. I procurar que el record la dibuixi sempre amb el seu encantador somriure.
I és veritat que quan mor algú de manera sobtada del teu entorn t’adones de la importància que té viure el dia a dia al màxim amb la gent que estimem, l’excés d’importància que de vegades donem a certs problemes i, sobretot, que el més important en aquesta vida és tenir salut. I aquest valor de la felicitat i de l’amor pels altres el vaig descobrir ara far cinc anys, quan vaig començar a treballar de forma voluntària en l’acompanyament i les teràpies de guariment amb malalts de malalties terminals, entre elles el càncer, i que tantes coses he pogut aprendre de tota aquesta gent que tant pateix i tan sola se sent. I en aquests moments en què estic escrivint tot això, amb dificultats de visió per les llàgrimes, us recomano que dediqueu tot el temps possible a gaudir de la gent que estimeu, ja que mai no sabem quan arribarà el comiat.
I un dels millors consells que em va donar el meu pare és dir sempre el que penses en cada moment, perquè potser no hi haurà un demà.
I quedo amb els bons records de la Concepció, aquells que depèn de com et fan plorar (perquè saps que mai en tindràs de nous) i depèn de com fan que sembli que la persona que ja no hi és t’agafa, i amb les seves mans dibuixa un somriure, fent que sàpigues que sempre la tindràs al teu costat. I després de moltes llàgrimes he arribat al moment en què crec que el que més desitjarà des d’allà on sigui és veure que jo i la seva família serem feliços, perquè som tan forts com ella, i que en la seva memòria ens recolzem per viure el dia a dia, fent la nostra vida, però sempre amb el seu inoblidable record al cap.
No em fa res dir, per les meves creences, i tot i que ja ha marxat, que encara crec que ho veu tot, que d’alguna manera sé que sap el que passa en les nostres vides i les de la seva família que tant ha estimat en vida i estimarà des del més enllà, i com abans, quan hi era. Tot i això, he descobert que no només m’havia de quedar amb “l’adeu de l’últim dia que la vaig veure al diari”, que ja ens ho havíem demostrat mútuament, que ens apreciàvem, i que, sovint, els fets són més que les paraules.
Molts ànims, companys i família de la Concepció. Una gran amiga sempre deixa un rastre inesborrable, sempre estarà una mica al nostre costat en les coses que fem, que diem o que pensem, i tot allò que heu viscut junts al seu costat sí que mai no se n’anirà.
Carpe diem, i no deixeu de fer saber a la gent que us estima fins a quin punt l’estimeu.