En la mort de Lluís Duran

Per unes circumstàncies laborals un pèl desenraonades (em penso que s’ha de dir així) no vaig tractar Lluís Duran Simon fins que em vaig jubilar. Però aleshores començà una amistat conseqüència de les moltes trobades i viatges que, amb altres amics i amigues de Figueres, vam anar fent durant uns quants anys. I en Lluís de seguida em va sorprendre molt, perquè hi vaig trobar una persona més que amable, més que entranyable i, per què no dir-ho, alegre i fins bromista en circumstàncies bones i simpàtiques que vam compartir. Recordo especialment dies d’amistat exercida amb goig a Florència, a Roma, a Pompeia, a Madrid, a Gibraltar…

Ahir, mentre érem al mercat setmanal de Figueres, vam tenir notícia de la seva mort. Feia exactament quinze dies que havia parlat amb la família i ens donaven notícies dolentes sobre la seva salut, però mai hauria pensat que el desenllaç fos tan sobtat.

El trobarem a faltar. Les seves observacions (agudes, originals) sobre llocs, històries i personatges sempre eren un motiu de joia entre tots els que ens trobàvem en visites a museus i monuments, en dinars, en sortides.

Sé que les paraules ben poc poden fer (o gens) en moments dolorosos de pèrdua de persones estimades, però les paraules són l’únic mitjà que tenim per fer-ho saber. Per fer saber a la seva esposa, als seus fills i família que tots plegats hem perdut un gran home, un gran amic que enyorarem sempre més. Descansi en pau.