Sempre era a l’agost. A mitja tarda d’un dia qualsevol. En aquell apartament davant del mar de Salou, al carrer del Sol, davant la platja de ponent. Davant del famós indret on el rei Jaume I, l’any 1229, concentrà totes les seves naus per anar a la conquesta de Mallorca. Sempre era a l’agost quan l’escriptora i amiga Rosa Fabregat em convidava a berenar a casa seva. Ella i el seu marit, Josep M. Prim, rebien les amistats durant els dies de la canícula estiuenca en aquest entorn tan lluminós, en un apartament que la Rosa va comprar quan encara era la farmacèutica de Llorenç del Penedès. N’estava molt orgullosa. Els estius de Salou la van fer molt feliç.

Ara els records són petits detalls, però ben embolicats amb l’amabilitat i l’elegància que sempre dispensava la Rosa. Amabilitat, alegria i gran coratge són les paraules que la descriuen i que feien companyia a la seva hospitalitat cordial i sincera. Quan entràvem al menjador ja tenia la taula parada amb estovalles brodades i tovallons de fil. Així s’iniciava qualsevol de les converses que ens acompanyava durant unes hores. Després del berenar, cap al tard, caminàvem fins a la casa Bonet –ella n’estava enamorada–, i enfilàvem el passeig Jaume I, el passeig del rei sempre protagonista. Carrers, places i racons de Salou que han quedat impregnats en molts llibres de poesia de la Rosa, i fins i tot en una novel·la: Soc l’Iris.

Tots els poemes que retraten Salou s’enllacen en un itinerari poètic que recorre els indrets més emblemàtics d’aquesta població costanera. Rosa Fabregat explicava que la inspiració sempre la visitava vora el mar de Salou. De fet, sempre en recollia petxines, pedretes curioses, i altres elements que guardava damunt del seu escriptori. Es feia amiga de tothom, parlava amb tothom, saludava tothom.

Quan sèiem davant de les estovalles brodades, la Rosa recordava la meva veïna, la Concepció de les Masies de Sant Miquel, que “brodava tan bé i era tan alegre i generosa!” I mentre explicava qualsevol anècdota de la vida política o del món literari, ens servia una xocolata desfeta, feta d’una especial manera que només ella sabia. Amb més canyella i més sucre, deia. I després en Josep M. Prim ens deixava soles i continuàvem el repàs de l’actualitat o dels projectes que havien d’acompanyar les últimes publicacions o recitals. També em feia passar a la terrassa plena de flors i em deia: “Mira, Roser, com han crescut, quin munt de geranis que han sortit”. I al fons de la barana, la ratlla de l’horitzó era blavíssima i molt nítida.

Ara escric tots aquests detalls i escolto la veu de la Rosa com si fos aquí. És aquí mateix, entre aquestes línies, amb una entonació que reconeixem de seguida per la seva vitalitat i optimisme. Una veu que un dia em va demanar que l’acompanyés, ja fa uns quants anys d’això, al recital Poesia i copes de l’Espai Mallorca de Barcelona (2007). Un recital compartit que ens va unir encara més.

I com caminava, la Rosa, de pressa per aquells carrers de Barcelona, d’una Barcelona que al llarg de la seva vida no la va acabar d’estimar mai del tot. Ella va ser feliç a Salou. I a Llorenç. I a Lleida.

Recordo quan li vaig demanar de venir a l’institut Jaume I de Salou com a poeta convidada. Va ser un dia tan feliç per a ella, amb roses de color rosa, que sense tancar els ulls la torno a veure dins el taxi que ens va recollir al passeig. Recordo aquell curt trajecte amb ella dins el taxi. Els somriures, la il·lusió, els regals, quina elegància desprenia!, “M’han pentinat bé, Roser?”, la bossa de llibres que portava. Recordo la seva fragilitat i alhora la fortalesa. “És tan important fer arribar la poesia als alumnes”, deia.

I els alumnes la van rebre amb abraçades i salutacions entranyables que ella va recollir molt emocionada. Dins un curt trajecte en taxi pel passeig Jaume I de Salou, la primavera de l’any 2016 es desvetllava en la llum d’un blau mai més trobat. Recordo, ho sé, que vaig pensar que retindria per sempre aquell moment com un dels més bonics compartits amb la Rosa. Parlàvem de tot com si aquella estona hagués de durar per sempre i no ens esperés ningú. Com també va durar per sempre la lluna plena sobre el mar el dia que li vaig presentar el llibre A la vora de l’aigua a la Biblioteca de Salou, el 2008. Una biblioteca que tant ella com el seu marit, l’escriptor Josep M. Prim, freqüentaven gairebé cada dia durant les vacances.

Quan sèiem juntes davant les estovalles brodades, ella sempre es quedava uns moments en silenci, i somreia. Li agradava absorbir la felicitat amb calma. Viure amb plenitud cada instant. No he conegut ningú més que ho fes com ella. Les vinyes a prop de Llorenç del Penedès, el mar de Salou, les cigonyes de Lleida l’alegraven i l’omplien de la bellesa que després ella deixava anar a través dels versos. Sempre ens vèiem a l’agost i el seu adeu d’agraïment quan ens acomiadàvem sempre era un fins aviat!

(*)