Joaquim Orri i Artigas

Sovint intentem trobar, quan ens enfrontem a una pèrdua, alguna cosa que justifiqui la vida de la persona desapareguda i, d'aquesta manera, donar sentit a tota una existència. Però també volem justificar-nos a nosaltres mateixos i omplir aquest buit que ens deixa l'absència. I Joaquim Orri ens va deixar ahir, víctima d'un càncer, als 73 anys.

Nascut l'1 de novembre del 1937 a Can Menció, una casa de pagès entre el camp de futbol i l'ermita de Santa Brígida d'Amer, tot i que en l'àmbit professional va treballar a l'empresa Fonter, Joaquim Orri sempre va estar vinculat al món rural, a la pagesia, a la natura, i si hi ha alguna cosa que va saber transmetre van ser uns valors de compromís amb el paisatge que l'envoltava i de respecte a la terra i la seva gent. I ho va fer treballant incansablement les seves feixes i recorrent els boscos amb qualsevol excusa, només pel plaer de sentir-se viu enmig dels arbres. El 2008, en una enquesta nadalenca a la revista municipal Amera, li van preguntar si per Nadal s'estimava més un arbre de plàstic o un de natural. Va dir: “A mi, abans, m'agradava molt l'arbre natural, però ara no hi estic d'acord perquè és una manera delictiva i salvatge de desforestar el bosc”. Fidel a aquest compromís, va presidir la Comunitat de Regants de Bellvespre, en la qual va actualitzar l'estructura de l'entitat per adaptar-la a la normativa vigent. Un compromís que va estendre també al club de futbol d'Amer i a l'associació Caçadors d'Amer, que sempre van tenir el seu suport.

Però, a més del respecte per la natura, tenia també respecte per les persones. I ho va demostrar àmpliament en la curta trajectòria com a regidor de l'Ajuntament d'Amer. Es va incorporar al consistori l'octubre del 2008, arran de la renúncia del quart de la llista de CiU, aleshores a l'oposició. L'any passat, en un episodi prou conegut, no va voler signar la moció de censura per fer fora l'alcalde republicà. “No estic d'acord amb aquesta moció. Si una persona no m'ha fet cap mal, no l'haig d'atacar. És una qüestió de consciència”, va dir. No és, per descomptat, el lloc ni el moment per valorar aquests camins inescrutables de la política municipal. Ell no ho va fer aleshores ni ho voldria fer ara, però va ser el gest de dignitat i d'honestedat d'una persona que estava, senzillament, al servei del poble. I de res més.

Els últims dies de la seva vida, quan la malaltia ja no li permetia fer gaire res tret d'intentar treure forces d'on fos per sobreviure, se'l podia veure assegut en un racó d'alguna de les seves feixes mirant fixament la terra. No podem saber quins pensaments reflectien els seus ulls, però segur que ara podrà descansar en pau per sempre unit amb la terra que tant va estimar.

Casat amb la Paquita Gorgoll, era pare d'en Lluís (i la Judit) i avi d'en Dídac. Avui, a les 11 del matí, li direm adéu a l'església de Santa Maria.