Per a l'Otilia i per als que hem treballat amb ella

És perquè crec que hi ha una altra vida després d'aquesta que palpem el que m'ha mogut a escriure aquestes ratlles.

Benvolguda Otilia: fa anys, força anys, que ens escrivíem. Tu ja ho recordaràs. Era quan et van diagnosticar la leucèmia. Dura malaltia, aquesta, i dur anomenar-la pel seu conegut pronòstic. Vas superar-la primer pels avenços, també per les atencions familiars que recordo que vares tenir: la mare (que no s'apartava mai de tu), el marit (que llavors et demostrava una total estimació), els fills, que t'acaronaven literalment. Amb tot, i per l'ajuda i voluntat de Déu, vares superar l'entrebanc. Tots els que ho seguíem ens en vàrem lògicament alegrar i meravellar alhora, ja que no es coneixien gaires casos com el teu. Vares tornar al treball, et varen passar coses força dures. Però tu vares seguir endavant i el que demostraves sempre era una total fidelitat amb els teus fills, a qui adoraves.

Van anar passant els anys i el dia menys pensat –com passa a gairebé tothom– el teu cos va dir que no estaves bé del tot i van tornar els obstacles… Fins i tot això també ho vares superar. Ningú no s'ho creia, però era evident que encara et quedaven anys de vida humana i vares seguir aquí sense saber ben bé per què. Tot forma part d'un misteri que per a tots d'alguna manera impera.

Fa ja alguns dies vam rebre la trista notícia primer de les prediccions mèdiques desfavorables sobre el teu estat. Ahir, la del teu traspàs… Malgrat tot, haig de dir que em sento trista i alegre alhora. Els del treball es preguntaran per què. I els contestaré. Trista per perdre la teva presència, que, encara que ara ja no teníem en el treball, sí que dins l'esperit et teníem tots els qui et vam conèixer. Trista sobretot per no poder expressar-nos directament amb els nostres sentits humans.

Però alegre perquè has deixat de sofrir en el teu cos, feixuc ja per tantes xacres de la teva malaltia… i amb les segures angoixes que tot plegat et produïa. Alegre perquè suposem que la teva ànima, amb tot el que vares patir, la vas deixar neta de les culpes que tots els mortals tenim. Alegre perquè des del Lloc que ningú pot imaginar, però des del qual tu ens pots veure, vetllaràs més que mai pels qui estimaves tant i els ajudaràs amb molta més eficàcia que quan eres aquí.

Otilia: rep una abraçada eterna com en el Lloc que deus estar i si tens ocasió et demanaria –de part meva– que donis salutacions a aquells que jo estimo i que ara veuràs abans que jo.