Mn. Amagat, missioner, rector i poeta

Dissabte passat va morir d'un atac de cor fulminant Mn. Martí Amagat. La seva biografia, plena de càrrecs pastorals, ja va sortir publicada en aquest diari. Jo recordaria la seva tasca com a membre de la Casa Missió de Banyoles, fent ressonar la seva paraula potent i encesa pràcticament a totes les parròquies del bisbat. També recordaria la seva tasca durant trenta anys al capdavant de la d'Arenys de Mar. I faria un esment especial al fet d'haver estat un dels fundadors del Fòrum de Capellans Joan Alsina, així com al fet de ser un excel·lent poeta. En un llibre seu, titulat Les virtuts d'estar per casa, de l'any 1995, va tenir l'amabilitat de signar una dedicatòria en què manifestava les seves ganes de “retrobar l'afecte que ens teníem en la nostra joventut”. I això és veritat, perquè havíem conviscut junts a la Casa Missió als anys seixanta i, malgrat les normals diferències sobre alguns temes eclesials, com per exemple l'Opus Dei, sempre ens va unir una autèntica amistat. Després la vida ens va separar per un temps llarg fins que ens vam retrobar arran de la fundació del Fòrum Joan Alsina, associació a la qual ell va donar suport fins al seu últim sospir. Se sentia totalment identificat amb el perfil de capellà que aquest grup ha reivindicat des del seu primer document, Perfils de l'Església que anem construint. Em deia, per exemple, que almenys un cop l'any tots els capellans i bisbes haurien de presidir l'eucaristia en mànigues de camisa… Ell va defensar, a més, la incorporació al Fòrum dels capellans apartats del ministeri pel Vaticà a causa de la incomprensible llei del celibat, ja que és sabut que sant Pere estava casat.

En el funeral, mossèn Fèlix Musoll, un dels fundadors del Fòrum amb ell, va llegir un escrit en el qual definia perfectament la idea que tenia Mn. Amagat del sacerdoci: “Compromès des del començament amb la classe obrera, en la JOC i l'HOAC, anant a les barraques de Montjuïc de Girona, patint l'infortuni dels immigrats, amb esperit de líder i apòstol, però mai per damunt, sinó sempre al costat…”. Això Martí ho practicava, com quan va carregar una garrafa plena d'aigua que portava una dona embarassada. I afegia Mussoll: “Eres crític amb l'ostentació, el poder i l'autoritarisme d'una part de la jerarquia; somniaves i maldaves per una església de germans, cadascú al seu lloc, però tots iguals, ni superiors ni inferiors, una església de la bona nova, més fidel a l'Evangeli que a les lleis”. Acabada la lectura tots els presents van esclatar en un llarg aplaudiment, excepte els dos bisbes que presidien la cerimònia. Lògic; veritat, Martí? Mn. Amagat era un enamorat del mar, com ho demostren aquests versos del llibre esmentat: “Ran de mar es fa vespre… Ran de mar la barqueta s'enyora i somnia salpar cap al cel”. Martí: per a tu ja s'ha fet vespre. Feliç viatge en la teva barqueta cap al cel!