Política

JOSEP VICENTE I ROMÀ

ESCRIPTOR I EXALCALDE DE SANT FELIU DE GUÍXOLS

“Quan miro endarrere només veig que cendres”

“El capitalisme ha contaminat el socialisme. Jo aquest procés el visc, perquè existeixo, sóc, amb un cert dolor; sobretot pel que podria i hauria d'haver estat i representat”

Un gran humanista
No tinc clar que Josep Vicente li agradés que el qualifiqués d'humanista; en tot cas, segur que m'ho matisaria. Per això ho escric directament. I tampoc vull ser purista amb el mot i el seu origen com a moviment, però sí que arrela amb una personalitat que no només ha viscut i pensat en l'evolució social i ideològica del seu temps sinó que ha actuat. Però, qui és Josep Vicente? Creu de Sant Jordi, activista cultural i impulsor de la recuperació del monestir benedictí són només parts petitíssimes del seu currículum. Tot plegat dibuixa un home que tot i que ell vegi cendres, per a molts ens ha marcat un camí que és sempre lluminós.
Jo he anat vivint tot
mirant i intentant explicar, també en els meus escrits, el que veia

No tinc totes les paraules; de fet, em costa trobar les precises per explicar tot el que sento després d'aquesta nova entrevista amb Josep Vicente, exalcalde socialista de Sant Feliu de Guíxols, escriptor, pensador i activista. El vaig conèixer fa més de vint anys, jo començava en l'ofici, ell era ja un referent. I ara, dos anys i mig després de la nostra última entrevista, i amb l'evidència que el pas del temps és inapel·lable, inflexible, en Josep se'm presenta –en tots els sentits– brutalment real. Continuo veient un home intel·ligent, un observador precís del seu entorn social, però que ara, als 88 anys, sembla descobrir que potser el gran canvi social amb el que una part de la seva generació va somiar –i lluitar– potser ha estat un miratge més; d'aquí les cendres del títol.

Quan mira endarrere què veu?

Què veig? Un panorama de cendres. Miro endarrere i només veig que cendres. Tinc por per on va tot plegat. Tot és complex i molt. Vivim en un món ple de felicitat pedagògica!

Felicitat pedagògica! No ho havia escoltat mai aquest concepte, perdoni. Què vol dir?

És la felicitat falsa!

Quan creu que s'origina el foc que ens deixa les cendres?

Des d'uns anys cap aquí; però especialment des del que podríem dir la caiguda del socialisme.

La fi de la utopia, doncs. Per què ha caigut el socialisme?

Perquè s'ha deixat emburderir pel seu gran adversari. El capitalisme l'ha contaminat de tal manera que ara ja són tot cendres. Jo aquest procés l'he viscut, el visc, perquè existeixo, sóc, amb un cert dolor; sobretot pel que podria i hauria d'haver estat i representat; pel que podríem dir la dignitat del ser humà.

Quan va tenir lloc aquest procés?

Tot això va passar en un moment. Va ser un moment que va durar un instant!

Tots els moments duren un instant!

Però aquell va ser l'instant precís en el qual s'emergia cap al que podia haver estat una cosa totalment diferent. Aquest moment va existir, va ser totalment real!

I després d'aquest moment de la il·lusió, del canvi possible, i si em permet de la utopia. Què va venir?

La foscor. Perquè quan va emergir allò que podríem dir la claror, en aquell instant precís també ho va fer la foscor. Va lligat amb la naturalesa humana.

Sembla com si aquesta generació es deixés embolcallar per una visió romàtica?

Llavors hi havia un impuls o esperit fundacional de les coses. Era un món ric! Pobre materialment, certament, però riquíssima pel que fa a idees. Era com un gran batec de cor, la sístole i diàstole, el tic tac del rellotge. Però en aquest procés ens hem empobrit pel que fa a idees i el món material ens ha enlluernat. I és aquí on hi ha un element diabòlic: descobrir que el que ens fa córrer és el més elemental de tot, el més material, allò que en diem el materialisme.

Però hi ha moments d'esperança?

Cada vegada que s'obre un moment d'esperança les cames em comencen a tremolar. Unes amigues van anar fa uns mesos a la capital de Líbia, a Trípoli, i van quedar meravellades de com estava tot de ben cuidat. Hi havia guies amables que les guiaven, però sense llibertat. Tot era dirigit per un ens superior. Darrera les façanes emblanquinades hi ha tot un món amagat que no recull aquest aparador.

És aquí on vostè parla de cendres, doncs.

És com Fahrenheit 451.

El llibre del mestre Bradbury. Cremar els llibres, la cultura!

I la ideologia! Per això ara més que mai cal aconsellar la lectura.

Com a escriptor, què ha representat per a vostè la lectura?

Un viatge. Però pensi que en contra del que es pot pensar jo no he estat mai un gran lector de llibres.

Ara em sorprèn!

Sí, és cert. Una altra cosa és que els llibres que he llegit m'han influït profundament.

Per exemple?

Lord Jim, de Conrad.

El vaixell Patna tornant d'entre els morts amb la seva càrrega humana i, al final, el protagonista quedant-se per morir. Magnífic!

Extraordinària! Quedant-se a morir per un sentit de la responsabilitat. Jo responc pel que sóc i pel que tinc! Em va influir. Són lectures que marquen. Els italians també m'han agradat molt. Steiner també és un altre autor que m'apassiona. La meva lectura de fet ha estat dispersa. Però el que he llegit molt també ha estat la premsa. Aquí he trobat grans articles i arguments que m'han fet pensar molt. En els diaris hi ha trobat molt. Per exemple, Joan Subirats. Però molts han anat esgotant-se en ells mateixos. Tornem a les cendres, ja ho veu.

Què és considera?

Jo he anat vivint, mirant i intentant explicar el que veia.Tampoc em considero un self made man.

No deixa de ser curiós que sent una persona abonada als diaris hagi estat tan refractari a la premsa. Miri que costava acostar-se a vostè com a polític. I en dono fe!

Parla d'anys...

Més de vint. Vostè era la màxima autoritat del poble!

Un càrrec únic!

Sí, el més sol, diuen...

Jo era tinent d'alcalde i quan l'alcalde, en Manel Monfort, va renunciar, jo vaig entrar. Era el setembre del 1980. En aquell moment hi havia gent que volia canviar les coses, que treballàvem per fer aquest canvi. Ara, amb la perspectiva del temps, també he descobert que persones que havia admirat s'han anat a norris.

Què vol dir?

En aquell moment no n'era conscient del cop de colze tan manifest, del voler pujar d'alguns. Pensava que tenien una visió idealista, quan era tot al contrari. Una vegada vaig acompanyar un prohom del PSC i portava escorta..., amb pistola. Crec que era en un acte per la Fraga i se la va treure per ensenyar. Jo no ho entenia. Però a què juguem a aquí vaig pensar. I miri jo vaig entrar per una renúncia i al noranta vaig ser jo que vaig renunciar!

El van fer plegar. No és així?

Jo treballava per una política amb una visió pedagògica, però hi havia qui deia que havia de donar-se a la gent el que aquesta volia. Així que vaig escriure una carta on deia que ho deixava i vaig plegar... I tot seguit, alcalde nou. Tot plegat no es va fer de manera fina.

Quan vostè era alcalde, què es deia?

Ens vàrem dir: ara som aquí i cal construir una cosa que no és però que volem que sigui. Això és el que jo vaig pensar en temes socials i educatius.

Quina era la feina a fer?

En definitiva del que es tractava era de fer civisme. Defensar la ciutat, protegir-la. La ciutat és l'herència difosa de tothom. Una ciutat és conviure intensament una realitat física, econòmica, històrica. Tot i que crec que no ens hem d'obsessionar amb la història, com ara aquesta obsessió de pàtria.

Estem massa obsessionats pel nacionalismes?

Molt! Jo sóc català i ja en tic prou.

Vostè ha defensat l'idioma i feia classes de català, a més de les d'anglès.

Sí, jo sempre he cregut amb la llengua i l'he defensat. Sempre. La paraula, com a element salvador, com a element fundacional. El verb i, en dir el verb, vull dir una forma de la paraula, una forma activa de la paraula; doncs el verb es va transmetre amb tota la força creadora. I Babel es converteix en la gran explosió de la varietat de la llengua i ens fa rics!.

S'està perdent la paraula?

Hi hauria d'haver un respecte tremendo, fundacional, per la paraula. El respecte per la paraula és igual a respectar l'home. I ja arribem a una cosa molt bonica, una paraula molt bonica: enraonar. Pensi que enraonar vol dir parlar amb voluntat de raó. Ara massa sovint això s'ha convertit en un diàleg que arriba a ser criminal. Sempre hi ha sigut, però ara és molt greu. Sempre hi ha hagut un deteriorament, però ara és més greu. Anunciem més cendres!

I no m'acabarà sortint el Vicen-te romàntic que porta a dins?

El tinc una mica deteriorat, aquest romàntic de dins.

Com veu Sant Feliu, fins i tot com a metàfora del món?

Hauria de ser una altra cosa, el que podria haver estat i no és. Sant Feliu, com va dir un monjo francès fa uns segles, té un punt de serenor. Però en canvi s'ha tornat abrupta. Hi ha una reflexió molt eloqüent: tot el que és sòlid es dissol en l'espai. L'espai ha estat dissol per les construccions. També és cert que aquest creixement ha servit per solucionar problemes històrics que tenien moltes ciutats. Veu com tot és ambigu!

Podríem resumir que mai s'han donat les condicions per lluitar contra les desigualtats i mai s'ha desaprofitat tant. És això?

Sí, però en el fons l'oportunitat sempre hi és..., perquè és l'única cosa que tenim.

Ah! Hi ha esperança?

Sí, però tingueu clar que la realitat acaba sent en tots els sentits, i això cal remarcar-ho, tremendament, brutalment, pedagògicament.

Ara tenim l'oportunitat de llegir-lo en un llibre recopilatori d'articles. Què ha volgut assolir amb aquest llibre recull que ha publicat?

Existir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a