Política

Marina Subirats: “Cada cop hi haurà més insubmissió, protestes i aldarulls”

Subirats reivindica haver format part d'una generació, la dels anys 70, dedicada “en cos i ànima” a aixecar un país en runes després del franquisme. Sota les llambordes, però, ara ja no hi queda gaire res

La recent Premi Catalunya de Sociologia 2011 reclama que Catalunya premiï els seus referents culturals per “construir punts de referència col·lectiva”

La societat catalana pateix una certa angoixa pel seu conflictiu encaix dins l'Estat. Sempre estem rellogats, en precari

El maig del 68, la prestigiosa sociòloga catalana Marina Subirats era alumna a París d'Alain Touraine. El maig del 2011, després d'una vida d'estudi social i pràctica política, observava el moviment dels “indignats” com a catedràtica emèrita de Sociologia per la UAB. Dijous va rebre la màxima distinció amb el Premi Catalunya de Sociologia.

Per què val un premi com aquest?

Catalunya és una societat que construeix poc els seus personatges públics. Això és un problema. Ser una nació vol dir tenir punts de referència en comú, tenir gent a la qual s'ha llegit o de qui s'admira l'obra. A França vaig conèixer el que era una cultura construïda. Segurament, a Catalunya no ens preocupem pels referents perquè no tenim estat i, a més, tenim poca memòria històrica. Fins i tot hem oblidat Salvador Espriu, que va estar a punt de guanyar el Nobel. O, parlant de dones, ningú recorda ja Montserrat Roig. Què és el nostre país, a part de la llengua? Hauria de ser un conjunt de creacions col·lectives i individuals. Però no fem l'esforç col·lectiu del record. Els premis serveixen per construir aquesta continuïtat i notorietat. Hem de construir punts de referència que ens ajudin a fixar la identitat col·lectiva.

Com explicaria els problemes d'ara de Catalunya a un diari estranger?

Patim una gran crisi. El país va viure una crisi molt forta durant el franquisme: ens sentíem inútils, vèiem que Europa avançava molt i nosaltres ens quedàvem enrere. Des del 1980 al 2007, hem anat normalitzant la societat acostant-nos a les societats europees occidentals. Ens sentíem més normals, teníem drets i llibertats... En definitiva, crèiem que podíem construir una societat “lliure i culta” com deia l'Espriu. Tot i això, el procés de normalització arrossega un problema: l'encaix de Catalunya dins l'Estat. Trenta anys després del retorn a la democràcia, el problema sembla ara molt més encallat i conflictiu. D'una banda, Catalunya progressa i de l'altra es veu amenaçada. Això fa que la societat pateixi una certa angoixa: sempre estem rellogats, en precari, i sense saber si podrem fer la nostra o ens posaran la bota damunt.

Creu que vivim una crisi de valors?

Hi ha un canvi de valors. Però és normal. Una societat amb canvis tan ràpids i profunds com l'occidental no pot mantenir els valors dels avis perquè no encaixen. Quan vaig ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona, vaig adonar-me que hi havia un problema social amb les normes. Al franquisme, tota norma era negativa i repressiva; i en democràcia, vam destruir les normes enlloc de substituir-les. Els valors inspiren normes, i nosaltres hem tingut un dèficit de normes.

Con ens influeix el que passa al món?

Ha sorgit una nova classe mundial: la classe corporativa. Volen fer servir el món pel benefici d'uns pocs. Es tracta d'una nova forma de burgesia, que no està ubicada enlloc, que no té país i que utilitza els governs al seu servei. Ha aconseguit apoderar-se d'institucions financeres com el Banc Mundial i l'FMI, dirigeix empreses i agències de ràting i s'ha infiltrat en forma d'ideologia neoliberal a les universitats. El pitjor, però, és que és molt depredadora: destrueix més del que construeix. Generalment, les burgesies han aportat i, en algunes èpoques, han liderat el desenvolupament. El nou capitalisme ens ha deixat desorientades: la classe corporativa té un caràcter mundial i la resta de classes no tenen cap aliança mundial. Ara han aconseguit convèncer-nos que cal donar diners als bancs i les grans empreses –per evitar mals pitjors– i s'està disminuint l'ajut a qui més ho necessita –desmuntant el nostre ja precari estat del benestar–. Ara, fa quatre o cinc mesos, va començar a sorgir una reacció. Primer, amb les manifestacions contra les retallades a Salut i Educació, i després, amb els “indignats”.

Del moviment 15-M s'ha arribat a dir que era una mena de Maig del 68. Quina repercussió real tindrà?

És un moviment molt important. Primer, perquè els aparells polítics i institucionals han quedat superats per la seva allau d'exigències. L'exemple del govern de Zapatero és claríssim: havia promès una altra política però agents externs l'han ofegat i ha optat per cedir. Els partits d'esquerres giren cap a la dreta i per això perden vots. Bé, doncs, ara i a la seva manera, una nova generació ha dit prou. El 15-M vaig veure néixer una nova generació entrant a la vida política. Aquesta ha estat la seva posada de llarg. És una esperança. Com es canalitzarà? No ho sé. La utopia és començar a caminar. Tot i això té un problema greu: si la contraofensiva no és d'abast mundial no té res a fer.

Però Catalunya ha celebrat dues eleccions polítiques seguides i aquest malestar no s'ha notat gaire.

En democràcia, la societat, les classes socials, està connectada a partits polítics que teòricament la representen. Ara, en alguns moments i per determinades raons, el vincle s'ha trencat. Hi ha una pèrdua de representativitat. És el que ha passat amb els partits d'esquerres. Per exemple, quan el PSOE congela les pensions o amenaça de desmuntar l'estat del benestar trenca el vincle amb les classes socials que el van votar. El que ha passat en aquestes eleccions és que la gent d'esquerres està decebuda i ha deixat de votar, mentre els de dretes sí que han votat. L'espectre resultant de les eleccions no coincideix amb la societat real. La situació és ara potencialment més conflictiva. Quan CiU i el PP endureixin les seves polítiques, la protesta creixerà. Si la deslegitimació dels governs va molt lluny, apareix la revolta.

I els polítics poden tornar a connectar amb la ciutadania en plena crisi?

El problema és que els governants van en una direcció perquè, en part, els empenyen des de fora. Això és difícil de recompondre. La ciutadania pot protestar al carrer i pressionar el govern per salvar l'estat del benestar. Però si els mercats amenacen d'ensorrar el país...

Catalunya viu un nou cicle polític amb un lideratge que tant al Parlament com als municipis pertany a CiU. El país canviarà molt?

Vénen temps dolents. Hi ha un gran desacord. CiU té legitimitat per governar però perd de vista que un govern ha de representar tota la ciutadania. CiU no hauria de trencar la relació amb la base social. Les seves polítiques van només a favor dels seus; i els altres s'han quedat sense cap poder. El més probable és que cada cop hi hagi més protestes, aldarulls, insubmissió i gent que s'ensorri.

Vostè va ser regidora independent pel PSC a l'Ajuntament de Barcelona. Què ha fet Hereu malament per perdre tants vots en tan poc temps?

Després del franquisme, els primers ajuntaments de Serra i Maragall van tenir un gran projecte de ciutat. Barcelona era el model. Ens elogiaven arreu del món. Van tenir iniciatives genials. Però això es va deteriorar molt ràpid: primer perquè la modernització de Barcelona estava ja feta quan Maragall va deixar l'alcaldia l'any 1997; i segon, perquè va canviar la personalitat dels polítics, que ara es dediquen més a fer carrera personal que a treballar com a servei públic. Ja no hi ha projectes, només hi ha noms.

Desapareixen les ideologies?

No, però les ideologies estan subordinades al pragmatisme. El sociòleg veu la societat des de la vora del riu i recomana arribar fins a un objectiu; i el polític és qui es posa dins la barca, que pateix el vent i les tempestes, i arriba on arriba. Pels polítics és difícil tenir ideologia. La lluita política és sobreviure en una relació de forces canviant, amb un vent que t'empeny cap a un costat o un altre enmig de la tempesta d'interessos. El bon polític és el que, enmig de la tempesta, aconsegueix apropar-se al seu objectiu ideològic.

Vostè va fer política una etapa de la seva vida. Va conservar la ideologia?

Va ser un desgast. Vaig fer el que vaig poder. Primer, no tenia tant de poder. I després, vaig trobar moltes resistències a la societat. La meva gran decepció va ser que quan vaig marxar es va desfer gairebé tot el que havia aconseguit fer.

Vostè ha dit en alguna ocasió: “No lluitarem perquè hi hagi dones diputades si fan la mateixa política”.

Això mateix. Moltes polítiques actuen com a dones transvestides. El món de la política, la universitat o les empreses ha estat creat pels homes, amb les normes dels homes i les seves maneres d'actuar. Les dones hi hem entrat de puntetes, com a convidades, i no com a propietàries. En general, el que ens passa és que hem d'adoptar les formes d'actuar dels homes. Sovint ho fèiem així perquè no teníem alternatives ni referents o per desconeixement; però també t'hi obliguen. La manera d'actuar femenina de la política està encara per construir, però és una absoluta necessitat.

Per què?

Els homes han construït el món amb un excés de violència. La ciutat de la meva infància era una ciutat amb molta vida al carrer i molt familiar; ara, amb el soroll i la contaminació és impossible. No és culpa dels homes, sinó de la manera masculina de pensar el desenvolupament. Tenim una societat masculinitzada. Per exemple, hem posat la ciutat al servei dels cotxes, enlloc de fer espais per passejar; hem posat la vida al servei del treball, i hem oblidat la família i els infants... Perquè això últim es considera femení i, per tant, marginal. Les dones encara necessitem reafirmar el nostre paper al món. Però no ho podrem aconseguir fins que no estiguem en una igualtat real i, per aconseguir-ho, els homes han de renunciar a la prepotència i la necessitat d'imposar-se.

La desigualtat de gèneres perjudica clarament les dones. Però per què els homes viuen menys anys?

Els homes tenen una vida més curta perquè, sobretot entre els 15 i els 30 anys, moren tres i quatre homes per cada dona. Però no moren de malalties: moren per accidents, esports de risc, suïcidis, homicidis i drogues. Situacions de risc innecessàries. Construïm la masculinitat en sinònim amb el triomf, l'enfrontament, el dominar o el ser protagonista. El model de les dones ha canviat i ha agafat trets de la masculinitat; però els homes no s'han modernitzat i no han trobat encara la seva part femenina. Hi ha una crisi de la masculinitat: els nens fracassen a l'escola més que les nenes; els homes no prenen responsabilitats a la família; tampoc disfruten o expressen sentiments; i alguns, fins i tot, es pensen que poden matar la seva parella.


n


p

Dona, sociòloga i política.
Marina Subirats (Barcelona, 1943) va rebre dijous el segon Premi Catalunya de Sociologia per la seva obra sobre la sociologia del gènere, l'educació i l'estructura social de Catalunya. La primera edició se la va endur Manuel Castells, amb qui va escriure Mujeres y hombres, ¿un amor imposible? Tot i que té un currículum acadèmic d'alt nivell, segurament no ha estat prou reconeguda. Als anys 60, va marxar a París a estudiar sociologia amb professors com Alain Touraine, darrer premi Príncep d'Astúries d'Humanitats. Poc després va tornar a casa i va ser catedràtica de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Més enllà de les aules, va militar a Bandera Roja i al PSUC, abans d'entrar com a independent als anys 90 als governs del PSOE a l'Estat i del PSC a Barcelona.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.