Política

La família? No hi és, gràcies

Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també

Aquesta setmana ha estat la del definitiu llançament de la candidatura de l'eurodiputat Oriol Junqueras a la presidència d'Esquerra. I de les primeres entrevistes que ha concedit calia observar, evidentment contingut a banda, el com del moment. Perquè com deia Marxall McLuhan, el mitjà (també) és el missatge. En aquest sentit, no va ser casual que les primeres imatges de Junqueras postulant-se fossin a casa seva.

L'entrevista concedida dilluns a TV3 no es va fer a l'Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts ni a la seu local d'Esquerra. Va ser a casa del liderable. Casualitat? No. Ell no es vol projectar com a establishment ni com a opció de l'aparell del partit. La imatge a transmetre és la d'outsider de l'actual Esquerra. Com més lluny, millor, però al cap i a la fi, de la casa. De la família, però sense jugar a “les famílies”.

Per a qui encara a aquestes alçades d'article pugui dubtar de la intenció a l'hora triar el marc –també mental, estil George Lakoff– de les primeres entrevistes al Junqueras aspirant a presidir ERC, una anècdota. Es mou pel món amb un model de cotxe Renault Clio atrotinat. Fa uns mesos, en resposta a la pregunta d'un amic a propòsit de com és que amb sou d'eurodiputat no tenia algun cotxe millor, ell va contestar: “Perquè a mi ja m'està bé, em fa servei... I a més la gent es fixa en aquestes coses”. Igual que veu si apareix com a flamant aspirant a la presidència d'Esquerra des de casa seva, modesta com a mínim pel que fa a decoració. Diu coses del candidat, de la seva persona.

Les persones són molt importants, i si no que li ho preguntin als milers d'elles que estan rei-vindicant-ho al voltant del moviment 15-M. El candidat és el missatge? Això es diu en el context de democràcia mediàtica que vivim. Les persones, qui lidera i qui no, els noms en definitiva, pesen molt arreu. En política també. És per això que el debat precongressual d'Esquerra comença a sacsejar-se amb la proposta de noms per liderar-la en els propers temps. La personalitat i les tries dels candidats diuen molt de la renovació que proposen. Diuen molt de les seves idees. I per això no és casual que el senador Carles Bonet s'enfili al terrat de la seu nacional d'Esquerra per fer-se la foto. I pel mateix, Junqueras opta per la república independent de casa seva.

L'eurodiputat i alcalde ja ha optat per fer tàndem amb Marta Rovira, dona preparada, molt dominadora de l'anglès i no adscrita a cap família d'Esquerra. Joan Ridao es va movent, “però sobretot per mirar de retenir la plaça de cap de cartell a Madrid”, en diuen. I en paral·lel, el puigcercosisme es considera desarticulat fins i tot pels qui en van formar part. Xavier Vendrell ha intentat “vendre” Anna Simó com a tàndem amb Junqueras, “com si ella fos una opció nova, però no l'és, i a més segrestaria Junqueras a Calàbria”, veuen clar des de dins. Igual com antics puigcercosistes afirmen de Junqueras: “Guanyarà el congrés, però ara cal veure amb quina força, i si aquesta serà suficient com perquè no hagi de fer els equilibris de sempre amb les famílies, havent de tirar de noms per quotes”.

Hi ha un Joan Tardà Coma que és a Facebook i que és membre del grup “Jo també vull que l'Oriol Junqueras sigui el proper president d'ERC”. Això és el que jo vaig apuntar ara fa unes setmanes en aquest espai. Però el cas és que el Joan Tardà diputat, en article posterior en aquest diari, va dir que ell no dóna suport “a cap nom”. Deia que això no és “la prioritat”. Els noms no són prioritat. S'aclarirà? I, sobretot, ho parlarà amb sa família política? Algú li ho havia de dir.

@toniaira
aaira@avui.cat

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a