Política

Enric Lluch: “Les víctimes hem de ser una mica més generoses”

Enric Lluch i Galera, vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, nebot de l'exministre i exdirigent socialista. Com ha fet sovint els últims onze anys, li toca fer de portaveu de la família Lluch

Es mostra esperançat i prudent amb el pas fet per ETA. Està convençut que la reconciliació és possible. Creu que les víctimes han de tenir un rol secundari

S'ha aconseguit el que l'Ernest volia: que deixessin les armes, que paressin de matar i es produís alguna cosa semblant a un diàleg

Ernest Lluch cridava durant la treva del 1998 en ple dia en una plaça de Sant Sebastià: “Crideu més, que crideu poc! Crideu! Perquè mentre crideu, no matareu!” El temps va passar,
la pau va ser avortada i el conflicte va
tornar amb tota la seva intensitat. La nit del 21 de novembre del 2000 l'exministre socialista Lluch era assassinat per ETA en un pàrquing de Barcelona. Onze anys després, l'organització basca anuncia el cessament definitiu de l'activitat armada. Massa tard per a la família Lluch, i per a la resta de víctimes. Però mai no serà massa tard per a la pau. Durant aquest llarg, dur i difícil procés caldrà escoltar algunes víctimes amb un discurs diferent per sentir conceptes com Veritat, Memòria, Perdó i Reconciliació. Per exemple, caldrà parar l'orella al que diuen els familiars d'Ernest Lluch, com ara el seu nebot, l'Enric.

Onze anys després, com es troba
avui la família?

Bé. Ara ja hem mig paït una situació
tan dramàtica com va ser la mort d'un
familiar –fos el pare, el germà o l'oncle–
i estem millor. Aquestes coses no es
poden oblidar, però s'ha d'intentar passar full per seguir avançant.

Per la família, el dia de l'anunci d'ETA va concloure el procés de dol? O aquest procés no acabarà mai?

Va ser un dia important, i que esperàvem feia molt de temps. No podem oblidar que finalment anuncien que abandonen la lluita armada. Llàstima que hagi arribat tan tard. Però estem contents
i esperançats que tot vagi bé a partir d'ara. Alhora som prudents. Just acaba de passar. En aquest moments, es barregen molts sentiments.

Què aporta a la família, com a víctimes d'ETA, el comunicat d'abandonament de la lluita armada?

Estem esperançats. La reacció immediata és d'estar contents. Estàvem esperant aquest moment que feia temps que semblava que havia d'arribar. Veiem una mica de justícia, potser només en el sentit més sentimental. Finalment, s'ha aconseguit el que l'Ernest volia: que deixessin les armes, que paressin de matar i es produís alguna cosa semblant a un diàleg entre les persones involucrades en tot aquest afer. En el comunicat trobem coses a faltar, però estem satisfets.

Associacions de víctimes diuen que no hi ha res a celebrar i exigeixen a ETA que demani perdó i es dissolgui. És això el que troba a faltar?

A nosaltres ens sembla que aquest és
només un primer comunicat i que, després, arribaran més comunicats, i diran més coses. Cal esperar. Ara hem de fer una lectura positiva i esperançadora.
Tot i això nosaltres respectem moltíssim totes les associacions de víctimes del terrorisme malgrat que no en som membres de cap. Malauradament l'Ernest
va ser assassinat de manera molt vil,
però no volem pensar tant en l'assassinat sinó a recordar els anys de vida que va compartir amb nosaltres.

Per què creu que les víctimes no han de tenir un pes decisiu en el procés polític de negociació entre governs, ETA i l'esquerra abertzale?

És molt difícil que una persona afectada de manera directa per una situació tan traumàtica com és l'assassinat d'algú molt proper tingui una visió imparcial sobre el conflicte. La democràcia té uns mecanismes que són les institucions públiques, amb uns representants polítics i un sistema de justícia, que s'han d'encarregar de resoldre el conflicte. A més, també hi ha de participar el teixit social especialitzat en temes de dret, resolució de conflictes i processos de pau. Les víctimes hem de ser una mica més generoses. El més sensat seria que les víctimes tinguéssim un paper secundari en el procés de final de la violència. No han de ser mai oblidades, però no han de participar directament en cap diàleg. Tot i això, la família Lluch respecta les posicions de totes les associacions de víctimes. Cadascú pot expressar el seu dolor com desitgi.

Però tot procés de pau necessita reparar, recordar i fer justícia a totes les víctimes. Si han de tenir algun paper en el procés de pau, quin ha de ser?

És evident que no volem que s'oblidin les víctimes i hi quedi sempre el record. D'aquí a quaranta o cinquanta anys necessitarem que la societat catalana recordi el que va passar: de la mateixa
manera que hi ha associacions que recorden els morts de la Guerra Civil del
36 al 39. Aquesta democràcia ens permet precisament aquesta memòria.

Creu que serà possible, no sé en quin temps, la reconciliació i el perdó entre una víctima i els membres d'ETA?

És molt personal, i a això hi respondré jo individualment, i no com a família Lluch. Jo penso que sí hi haurà perdó i serà bo. El que passa és que no ho podem temporitzar. Ho veig possible, però serà a llarg termini. Imminent no és. Hi haurà gent que ho farà i gent que no ho farà, i tot serà igual de respectable. Acabem de començar, estem molt a l'inici del procés, i hem de buscar el moment i la manera que la cosa estigui suficientment madura perquè hi pugui sorgir un perdó mutu.

Mutu?

El que hagi de demanar perdó i el que l'hagi d'entomar han de ser suficientment generosos perquè sigui possible.

S'ha publicat recentment que algunes víctimes s'han trobat amb l'assassí del seu familiar, i han parlat de perdonar. En el cas de la família Lluch, s'ha produït algun apropament?

No. No hem tingut cap oferiment ni cap contacte amb ells. Si no ens arriba, nosaltres en principi no ens hi aproparem. Veig molt difícil que una persona afectada per la mort d'algun familiar sigui capaç d'anar a la presó a parlar amb l'assassí. Però també podria ser. Insisteixo en la paraula generositat. Això sí, sense oblidar que hem de passar pàgina d'aquest capítol de quaranta anys d'ETA i més de 800 morts. La família Lluch, un cop
assumit de manera íntima el trauma
de la mort de l'Ernest, hem decidit fer una fundació sobre tota la seva vida i
no centrar-nos excessivament en el tràgic desenllaç final de la seva vida.

Els membres d'ETA condemnats per la mort de Lluch seran a la presó durant molts anys. Com ho valora?

Hi ha unes lleis. Van ser detinguts, van ser sotmesos a un tribunal de justícia i els jutges van decidir condemnar-los.

Recordo que en un documental recent sobre l'atemptat a la caserna de Vic, algunes víctimes es queixaven del poc suport rebut per part de la població catalana i del mateix Ajuntament. Creu que les víctimes a Catalunya han estat prou reconegudes socialment?

No ho sé, no sóc capaç de respondre-hi. És una qüestió molt personal. Aquesta visió d'haver estat poc reconegudes és, amb tot el meu respecte, una percepció que tenen algunes persones. Ha sigut
suficient, o no? Jo sé que hi ha hagut
moments de reconeixement, ja fos institucional o personal; s'han realitzat commemoracions de la Generalitat i de l'Estat per l'efemèride de l'atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil. Però si això no és suficient és una opinió personal. Tenir molt reconeixement què significaria? Que cada dia, als mitjans de comunicació, es recordés la mort d'alguna víctima o l'atemptat que hagués passat aquell dia? La veritat és que no sé què dir.

I en el cas de la família Lluch, estan vostès satisfets per la reparació i el
reconeixement rebuts durant els
darrers onze anys, tant socialment com institucionalment?

Dins de la situació desagradable que
hem patit, estem contents i satisfets, perquè creiem que la reacció de la societat catalana va ser molt bona des del primer minut. Sens dubte. A més, nosaltres hem decidit fer amb la memòria de la persona morta, en el nostre cas l'Ernest Lluch, una cosa molt diferent del que,
en general, s'ha fet en d'altres casos de víctimes. I estem molt contents amb tot. Els objectius de la Fundació Ernest Lluch volen ser mantenir viva la seva memòria, el seu pensament i la seva
obra i, com diem sempre, també busquem fomentar el diàleg entre els ciutadans de Catalunya, Espanya i Europa.

TWITTER: @sergipicazo

n


p

Fundació Ernest Lluch.
Enric Lluch i Galera (Barcelona, 1964), dissenyador de professió, és vicepresident de la Fundació Ernest Lluch, dedicada, com remarca, a explicar i recordar “la vida social i política” de l'exdirigent socialista català i, en canvi, “no ens dediquem a parlar massa de la seva mort”. Després de l'assassinat, la família de Lluch va decidir no integrar-se en cap de les associacions de víctimes d'ETA ni tampoc a l'escissió catalana de l'ACVOT. Han fet el seu dol en la intimitat i han recordat el seu Ernest Lluch com han cregut que ell voldria. No han volgut prodigar-se als mitjans de comunicació i, només en moments puntuals, han donat el seu punt de vista. Ara és un d'aquells moments importants, sens dubte, per a ells i per a la majoria de la ciutadania
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.