Política

Subtilment des del 1714

La Real Academia Española va ser creada pel rei Felip V per tenir cura del castellà, però històricament s'ha usat com un instrument més del centralisme espanyol

Ha anat sempre contra la normalització del català a l'escola, intervé en la justícia a través del Consell d'Estat i introdueix noves definicions i esmenes polítiques a gust del poder vigent

El maig del 2010ja va intentar canviar la definició de ‘nacionalitat', però va acabar admetent l'error

La Real Academia Española va ser creada el 1713 a iniciativa del marquès de Villena, si bé la data que es considera oficial és el 3 d'octubre de 1714 –tot just tres setmanes després de la caiguda de Rafael de Casanova en la defensa de Barcelona durant la guerra de Successió–, quan Felip V la va situar sota la seva “empara i protecció”, i li va donar el rang d'institució reial. Des del principi, la fita bàsica va ser tenir cura de la llengua castellana, buscant la major “puresa” i “elegància” dels seus vocables, i d'aquí ve la famosa llegenda adoptada en el seu escut: “Limpia, fija y da esplendor.” Tot i que amb els anys ha anat adaptant els estatuts, els objectius originals no han variat gaire, si bé avui afegeixen la “missió principal” de mantenir “l'essencial unitat” de l'idioma a tot el món hispànic.

Tal com ja feien augurar les circumstàncies històriques de la seva fundació, però, l'acadèmia ha estat al llarg d'aquests tres segles un instrument d'estat tradicionalment hostil a Catalunya, i en especial al català, el qual, com la resta de llengües espanyoles, no ha dubtat a mirar de minoritzar, tal com les filòlogues Montse Alberte i Silvia Senz, juntament amb altres col·laboradors, expliquen en el llibre El dardo en la Academia, publicat en dos volums per Editorial Melusina fa poc més d'un any. Un llibre, per cert, molt crític també amb altres preses de posició ideològiques de l'ens espanyol vers el sexisme o la religió, a més del nacionalisme, i arran del qual les autores han continuat amatents als moviments de la institució des del 2010, quan havien tancat la investigació inicial. “La RAE ha estat una eina al servei de l'Estat centralitzat i homogeneïtzat, de la purificació de la llengua, però també de substitució lingüística, ja que es pot vetllar pel castellà sense anar contra el català”, denuncia Senz.

D'episodis, se'n poden trobar una pila en el llibre, que recorda per exemple com la denúncia de la RAE a principi del segle XX contra la reintroducció del català en l'educació a Catalunya va desencadenar un agre enfrontament amb l'Institut d'Estudis Catalans. Una denúncia, de fet, que es va reproduir gairebé idèntica un segle més tard, ja que el Manifiesto por la lengua común del 2008, contra la suposada discriminació del castellà, va ser promogut sobretot per acadèmics, a més de professors de l'Instituto Cervantes, una altra institució afí que vetlla per la promoció i difusió del castellà.

Els tentacles de la RAE, però, s'estenen més enllà, ja que el seu president forma part per llei del Consell d'Estat, el principal òrgan consultiu del govern espanyol. Un òrgan que el 2010, sense anar més lluny, va emetre un dictamen decisiu que recomanava dur al Tribunal Constitucional la llei de consultes populars aprovada pel Parlament, emparant-se bàsicament en la utilització que feia del terme referèndum, reservat en exclusiva per la Constitució al govern estatal.

Si en alguna cosa, però, ha destacat la RAE és a anar canviant definicions de paraules amb certa connotació política, fent-s'ho venir bé sempre per portar l'aigua al seu molí, és a dir, al poder central espanyol. “Durant la seva història, la RAE ha anat sempre vinculada al govern del moment i així continua avui”, constata Alberte. Senz ho confirma: “És habitual que les paraules apareguin o s'esmenin en funció del context històric, i de la veu del poder.” La revisió del 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera, és la primera per exemple que inclou la subentrada estat de guerra. També és curiós, en aquest sentit, veure l'evolució en la definició de termes com ara catalanisme, introduït per primer cop el mateix 1925 com a: “Partit polític, o doctrina de tal partit, que aspira que Catalunya tingui autonomia més o menys limitada.” Així es va mantenir en totes les edicions del diccionari fins al 1992, quan va passar a diferenciar-se de nacionalisme, amb un significat segurament més precís: “Moviment que propugna el reconeixement polític de Catalunya i defensa els seus valors històrics i culturals.” Ara bé, misteriosament, el 2001, i ja amb majoria absoluta d'Aznar, la definició va passar a ser tan lacònica com folklòrica, despullada de tot sentit polític: “Amor o afecció a les coses característiques o típiques de Catalunya.”

Aquesta fal·lera per canviar al seu gust el significat de les paraules, però, no sempre ha estat reeixida. No fa ni tres anys, el maig del 2010, la RAE va proposar una esmena al terme nacionalitat, que el diccionari del 2001 defineix com a: “Condició i caràcter peculiar dels pobles i habitants d'una nació.” El significat no devia agradar gaire als acadèmics, tenint en compte que la tercera accepció de nació, que no s'han atrevit a tocar fins ara, és ben aplicable a Catalunya: “Conjunt de persones d'un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una tradició comuna.” Igual que amb la pila d'esmenes que proposa ara, l'ens volia canviar la definició de nacionalitat per: “Condició de pertinença a un estat per raó de naixement o de naturalització.” És a dir, que deixava de tenir res a veure amb la nació... Quan es van fer públiques les intencions, la majoria de grups polítics, i fins i tot el PP català, van aixecar la veu en contra, i es va acusar la institució de “fer política”. Tot i la defensa de veus com ara el socialista Alfonso Guerra, al cap de poc temps la RAE va admetre l'error, es va fer enrere i va tornar a la definició del 2001. Tot just la mateixa rectificació que les filòlogues esperen ara en els termes que han denunciat.

I al món?
No a tot arreu els diccionaris de la llengua tenen tant pes jurídic. A Alemanya, per exemple, les mateixes lleis defineixen els termes que poden crear dubtes. Als Estats Units, d'un ús gairebé nul fa 25 anys s'ha passat avui a un terç de les sentències estatutàries de la cort suprema basades en el diccionari, fet que ja hi està creant debat.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a