Política

Avançament editorial

‘Esquerra Republicana de Catalunya. 1931-2012. Una història política'

81 anys del partit de Macià i Companys

“Tot just coneguts els resultats electorals del març del 1980, l'editorialista de La Humanitat ja advertí que el paper decisori assolit per Esquerra al Parlament “ens pot obligar a fer certs pactes no prou agradables per als nostres militants”. “Si fem un pacte amb les forces catalanes que ara han estat més votades, se'ns dirà que hem pactat amb la dreta.” El doble pronòstic es va complir fil per randa. Dins mateix d'ERC, determinades veus s'havien passat els mesos i anys anteriors ironitzant sobre “els convenients” –els membres de “Conveniència Democràtica”– i el seu nacionalisme ful, blasmant “les ambigüitats de CDC”, identificant-la amb “els capitalistes”, descrivint Pujol com “el banquer” o realçant la pertinença de Trias Fargas a la Comissió Trilateral... És obvi que, per a aquests sectors, l'entronització de Pujol amb els vots d'Esquerra no podia resultar gaire satisfactòria. I, passades les congratulacions pel fet de veure Heribert Barrera erigit en la segona autoritat civil de Catalunya, aviat van reaparèixer les mostres de recel, de desdeny o de malfiança envers l'acció del nou govern i del seu president.

Aquests primers grinyols interns, però, eren anecdòtics en comparació amb l'escenari que es dibuixà tot seguit, des de la mateixa primavera del 1980: “Una ferotge campanya de socialistes i comunistes contra l'Esquerra acusant-nos de formar part d'un corró conservador al Parlament.” Convençuts que ERC era la baula més feble de la majoria que havia investit Pujol, el PSC i el PSUC, amb els seus mitjans de comunicació i periodistes afins, van llançar contra els republicans una sèrie ben orquestrada de “denúncies” i desqualificacions, amb els presumibles propòsits de crear incomoditat i mala consciència entre les bases, de desestabilitzar el partit i, eventualment, de deixar el govern en minoria.

Entre els ingredients més significatius de la campanya hi hagué un reportatge de L'Hora de Catalunya –afí al PSC– furgant en les preteses contradiccions d'ERC i donant veu i crèdit a diversos escindits del partit. Justament un d'aquests, el “metge independentista” –així signava– Josep Maria Reguant, es prevalia de la seva condició d'exmilitant per dictaminar des d'un diari barceloní que “ER, amb el seu nacionalisme cardíac i emocional, usa i abusa de la seva història, tot ocupant un espai que no li pertoca. […] ER es mostra respectuosa amb la monarquia, però ni és d'esquerra, ni és més nacionalista que CDC. ER és i fa de partit liberal”. Anant un pas més enllà, el periodista Enric Sopena acusava els de Barrera de “situarse constantemente en el denominado bloque conservador junto a Centristes y a CDC”, i suggeria amb sarcasme que potser convindria canviar “el nombre del partido por el de Dreta Monàrquica de Catalunya”.

La tesi comuna a aquests i altres textos era la següent: ERC, tan oportunista com mancada d'escrúpols ideològics, i a canvi de la prebenda de presidir el Parlament, havia posat el govern a les mans de Pujol, i havia desvirtuat així la majoria natural d'esquerres sortida de les urnes el 20 de març i –encara pitjor– havia arraconat l'esquerra més genuïna, el poderós PSUC. És una tesi que va fer fortuna aleshores i que ha perdurat àdhuc en la literatura acadèmica, en què resulta fàcil trobar referències a la “majoria contranatura” CiU+ERC+CC-UCD ordida per Pujol el 1980, com si una hipotètica majoria alternativa (PSC+PSUC+ERC) no hagués sofert també d'enormes contradiccions.

En tot cas, els atacs a Esquerra no provenien només d'opinadors o periodistes: representants orgànics de tots dos partits implicats en l'ofensiva s'hi van involucrar a fons. Per exemple, Antoni Gutiérrez Díaz –secretari general del PSUC– quan advertia que, si ERC no abandonava la seva ambigüitat, “puede llegar a desprestigiarse totalmente”; o els seus coreligionaris Rafael Ribó i Jordi Solé Tura, quan retreien a Esquerra que el seu “radicalisme verbal” hagués format majoria “amb els que governen a Madrid”, “amb la UCD, de dubtós caràcter autonomista”. A mitjan agost, el diputat del PSC Joan Prats llançà contra els republicans una escomesa insòlita entre forces catalanes de tradició democràtica: “CiU es portadora de más factores de progreso que ERC. Es duro de decir, pero es cierto. Durante estos meses hemos podido comprobar el papel obstruccionista y perturbador de ERC. Es un partido que sólo aporta confusión al panorama político catalán”.

La història d'ERC
L'historiador, Joan B. Culla, analitza la història d'ERC, “el més antic de tots els partits amb representació institucional”, i repassa la trajectòria d'alguns dels seus líders més destacats –se centra sobretot en els últims 37 anys–. A la contraportada de la publicació es recorda que “Esquerra ha transitat des del republicanisme menestral fins a l'independentisme socialdemòcrata i ecologista, sense deixar de ser, a ulls de moltíssims catalans, el partit de Macià i Companys”. El llibre està editat per La Campana.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a