Política

Anarquista: un adjectiu català?

L'historiador Xavier Díez proposa una tesi controvertida: l'autèntic fet diferencial català respecte de la resta del món és l'anarquisme

El seu últim llibre repassa els orígens i la influència d'aquest moviment a Catalunya

El 1909 un diari argentí bateja Barcelona com “la Rosa de Foc”. Un any després es crea el sindicat anarquista més gran del món: la Confederació Nacional del Treball. L'estiu de 1936 Catalunya viu l'única revolució de caire
anarquista de la història. Però la cosa venia de lluny. “El caràcter indòmit, insubmís a l'Estat i procliu a la llibertat ja el destaca el mateix Cervantes El Quixot”, assegura l'historiador gironí Xavier Díez. “El viatger Bartolomé Joly, el 1612, defineix els catalans com gelosos de la seva llibertat i que no volen reconèixer ni rebre el seu rei més que com a comte de Barcelona.” La controvertida tesi de Díez és que alguns dels trets característics de la societat catalana –tant de les dretes com de les esquerres– sempre han tingut un vincle amb l'anarquisme, l'antiautoritarisme i un sentiment de llunyania de l'Estat.

L'anarquisme, fet diferencial català, de Xavier Díez, recentment publicat per Virus Editorial, se subtitula “Influència i llegat de l'anarquisme en la història i la societat catalana contemporània”. Intenta traçar el fil roig i negre de la història més rebel –i revoltosa– dels catalans en el curs dels segles. L'autor inicia el fenomen fins i tot segles abans que Bakunin o Kropotkin comencessin a parlar d'anarquisme. Des de les llunyanes revoltes dels remences (segona meitat del segle XV) fins al moviment antiglobalització o el 15-M. “Als segles XVII i XVIII sorgeix una cultura de revoltes populars” que, segons l'autor, culminen amb la gran conflictivitat de principi del segle XX.

El factor Barcelona

Però per què a Catalunya? Díez considera que l'anarquisme “arrela amb força” a mitjan segle XIX, quan “Barcelona es converteix en el primer escenari urbà de l'enfrontament burgesia, proletariat i exèrcit”. Frederich Engels va arribar a dir que era la ciutat amb més quilòmetres de barricades d'Europa. Una de les causes és, segons l'autor, “l'anacrònic estat espanyol com a responsable indirecte de l'auge”. El llibre de Xavier Díez també s'emmarca en una tradició de bibliografia reflexionant sobre el fenomen anarquista català que inclou noms de la talla dels historiadors Josep Termes, Miquel Izard o Ferran Aisa.

Tot i que la majoria d'anarquistes es declaren internacionalistes, una part de l'anarquisme català ha tingut posicions sobiranistes, com per exemple Salvador Seguí. Díez opina que no s'han valorat gens les conseqüències dels corrents llibertaris sobre la situació de la Catalunya actual i, en general, sobre tot l'arc mediterrani de la península Ibèrica. “Malgrat la invisibilització, el pòsit es pot percebre en bona part de les pràctiques, creences i actituds de la societat”, assegura al llibre.

TWITTER: @sergipicazo.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a