La Gandia de Corleone

L'any 2010 havia de ser un moment decisiu per a Gandia. Se celebrava el cinquè centenari del naixement del seu fill més universal, Sant Francesc de Borja. Un esdeveniment que —no ho oblidem— duia darrere unes eleccions. Certament, amb el Centenari, o s'hipotecava la ciutat per molts anys o sortia capitalejant com una autèntica cap de província. Però la realitat és que, actualment, ni és una cosa ni és tampoc l'altra.

Amb molts errors (i també, val a dir-ho, amb alguna que altra excentricitat) la celebració va ser, en conjunt, tot un èxit. En gran mesura perquè els actius culturals, cívics i urbans es van mobilitzar d'una manera exemplar. Però potser pocs s'esperaven el que vindria després d'assolir amb èxit un esdeveniment que havia apostat, per damunt de tot, per la cultura i pel turisme de qualitat: un govern capitanejat per una mena de Vito Corleone lúbric acompanyat d'una famiglia de regidors vaselinosos al més pur estil de Torrente que s'encarregarien d'esborrar, en tres mesos, sis segles d'història.

Gandia, que ara mateix encapçala el rànquing del turisme més cutre i frívol d'Europa (perquè així ho ha volgut el govern del Boss, Arturo Torró) hauria pogut continuar sent la ciutat d'excel·lència que era. Perquè reunia una quantitat de requisits que així ho garantien: una tradició cultural potent, bressol dels nostres clàssics, un Campus Universitari (i una Universitat d'Estiu!), uns mitjans de comunicació qualificadíssims al servei de la ciutat i dels ciutadans, bones comunicacions amb les grans capitals del país i una gastronomia i una climatologia magnífiques, per posar només uns quants exemples.

Però la realitat és que Gandia, ara mateix, ha traspassat tots els límits, fins i tot els inimaginables. D'una potent ciutat mitjana amb una tradició cultural impressionant ha passat a esdevenir una decadent ciutat espectacle, una mena de societat simulacre totalment degradada, tal i com havia definit aquest concepte Baudrillard. Perquè pocs negaran que el govern municipal actual està fent de Gandia una ciutat pornogràfica, una ciutat d'oci caducat i una ciutat souvenir. Les polítiques municipals han passat de treballar per buscar usuaris actius de la cultura a buscar consumidors d'un parc temàtic d'hormones dirigit per gent amb serioses limitacions intel·lectuals. La ciutat ha passat de fer la Ruta dels Borja a fer la Ruta de Gandia Shore, d'organitzar exposicions de Toni Catany a organitzar corregudes de bous, de tancar teatres a obrir prostíbuls, de programar concerts de Jordi Savall a programar a Karina, a Francisco i a una cantant imputada per delictes fiscals.

Però, quin entramat ideològic pot haver-hi darrere d'una gestió política tan nefasta? Pau Rausell, tan encertadament com sempre, en un article havia definit l'estil d'aquest govern com un 'despilfarro de testosterona'. Certament. En pocs mesos, les actituds, les adjudicacions i els plans urbanístics més mafiosos s'han instal·lat a la capital de la Safor com s'instal·la, en una casa, el corrent elèctric, utilitzant la ciutat com una mena de holding privat.

Però el problema més greu (a part dels imminents) és, sens dubte, l'alt cost que s'haurà de pagar per la recuperació de la ciutat. És a dir, l'herència que deixarà aquest govern a Gandia i l'esforç i els anys que costarà, en el futur, tornar a remuntar una ciutat com la d'abans, exemplar i modèlica per a molts, entre els quals m'incloc. Potser no totes les oportunitats estan perdudes, però la feina per reconstruir tot el que està destruint aquest govern amb aires berlusconians serà un treball, gairebé, de cirurgià. Mentrestant, cada cop que camine per Gandia em ve a la memòria aquell vers de la gran poeta polonesa Wislawa Szymborska que diu: “Després d'una guerra algú ha de netejar”.