Política

ARNALDO OTEGI

DIRIGENT DE L'ESQUERRA INDEPENDENTISTA BASCA EMPRESONAT A LOGRONYO

“Catalunya ha obert un gran front contra el model de la Transició”

“Espanya, com a estat, què té per oferir-nos? Només repressió, pobresa i incultura. Per això no vol consultes”

“Oferta d'acord per a la consulta sí, però si hi ha vet, posada en marxa de fórmules de caràcter unilateral”

El que està passant a Catalunya hauria de ser, des de fa temps, exemple per a Euskal Herria
La nostra permanència a la presó forma part d'una estratègia de l'Estat
És imprescindible construir la Via Basca cap a la sobirania plena d'Euskal Herria
Lligar el nostre futur
a l'Estat espanyol només ens conduirà
a la pobresa. Necessitem un estat per viure millor
No volem construir estats excloents, volem ser nacions obertes i solidàries
El PSOE ha demostrat que les seves diferències sobre el model territorial no són estructuralment diferents de les del PP
El paper de les víctimes és ser garantia que la solució es construeix sense afegir ni més patiment ni més oblit
Per ser candidata a la secretaria general del PSOE, Carme Chacón es va haver de castellanitzar el nom
De les declaracions dels seus líders no es pot deduir que el PNB actual aposti per crear un estat propi

“Somrieu, perquè guanyarem.” Aquest va ser el missatge d'esperança que Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) va llançar des del compte que es gestiona amb el seu nom a Twitter el passat 4 de juny. Poques hores abans, el Constitucional havia comunicat la seva decisió de mantenir a la presó l'històric dirigent abertzale en espera del recurs d'empara que va presentar contra la sentència del Suprem que el va condemnar a sis anys i mig de presó per intentar reconstruir Batasuna. Paradoxalment, com es va encarregar d'explicar durant el judici, el que va conduir Otegi a la presó va ser el seu intent d'impulsar un “canvi radical” de l'esquerra abertzale, fent feina a favor de les vies exclusivament polítiques i pacífiques. Malgrat el convenciment pràcticament generalitzat que el dirigent independentista és un dels responsables del nou temps polític que s'ha obert a Euskal Herria, aquest proper mes d'octubre farà ja quatre anys que se'l va privar de llibertat. Des de la presó de Logronyo on compleix condemna, Otegi ha acceptat la proposta d'El Punt Avui i ha respòs un qüestionari en què analitza, valora i reflexiona sobre qüestions de l'actualitat com ara el nou escenari polític, les claus per a la resolució del conflicte, el paper de l'esquerra abertzale, la situació de les víctimes i els presos, la seva condemna, Catalunya o la crisi.

Com valora el moment actual en què es troba el procés de resolució del conflicte basc?
Li respondré amb la claredat que mereixen els nostres ciutadans: no existeix cap procés de resolució del conflicte basc ni a l'Estat espanyol ni al francès. I no existeix, senzillament, perquè ni han existit, ni existeixen (i és altament improbable que existeixin en el futur) la maduresa i la voluntat democràtica suficients i necessàries en els estats per respectar-nos com a nacions amb dret a decidir lliurement i democràticament el nostre futur. Sent així, els que aspirem a crear un estat propi necessitem entendre que, sense abandonar una oferta permanent als estats per acordar un escenari democràtic, hem de bolcar totes les nostres energies en el desenvolupament d'una via pròpia cap a la sobirania plena d'Euskal Herria. És imprescindible una Via Basca dissenyada, elaborada i que recorrem de forma compartida entre agents polítics, sindicals i socials, i que en el seu recorregut vagi acumulant més i més sectors. Hauria de ser una Via Basca que es desenvolupi fins al final, fins i tot davant la hipòtesi que no s'assoleixi un acord amb els estats.
Des que ETA va anunciar el cessament definitiu de la seva activitat armada, s'esperava més avenços?
Sempre hem manifestat que la declaració de cessament definitiu de la lluita armada per part d'ETA era una condició absolutament necessària però no suficient per si mateixa per assolir els nostres objectius polítics. A l'hora de fer un balanç dels avenços i retrocessos que s'han produït, voldria assenyalar que els avenços s'han produït (alguns de forma espectacular, com ara en el terreny electoral o de la mobilització de masses) exclusivament en el terreny en què la participació de l'Estat no és, en cap cas, necessària. Això no obstant, en el terreny, per exemple, del que anomenem les conseqüències del conflicte, en què el compromís de l'Estat és necessari, no s'han produït avenços. I permeti'm que extregui d'això una conclusió: mentre l'Estat segueixi convençut que la seva capacitat de vet en l'àmbit de la negociació tecnicopolítica bloqueja, ultrapassa o fins i tot ens autoimpedeix posar en marxa i bolcar totes les energies en un procés unilateral de caràcter sobiranista, continuarà sense moure's.
De l'optimisme inicial sembla que s'ha passat a una sensació d'amoïnament per culpa de l'actual situació de bloqueig. Segueix confiant que l'actual escenari és irreversible?
Comparteixo la impressió que l'Estat està sent capaç de transferir, en certa mesura, l'estat de frustració i desassossec que va viure després del canvi d'estratègia que vam plantejar fa cinc anys als sectors populars independentistes del nostre país. I deixi'm dir-li que, en la meva opinió, mantenir determinades posicions facilita a l'Estat alimentar aquests estats d'ànim. Si seguim apel·lant a la necessària bilateralitat del procés, si cada iniciativa que adoptem va acompanyada immediatament d'una petició de gestos i iniciatives proporcionals per part de l'Estat, la impressió que s'estén és que, mentre nosaltres no deixem de moure'ns, l'Estat no ho fa, i això és un error. Perquè el procés és amb el nostre poble, no amb l'Estat. Així que preocupem-nos més per construir el nostre i menys pels compromisos que hauria d'adoptar l'Estat. I l'única fórmula eficaç per fer-ho és posar en marxa un procés de suma popular unilateral i independentista. Aquest és el procés que hem de fer irreversible, i només es pot desenvolupar des de posicions pacífiques i democràtiques.
Com es poden vèncer les resistències i involucrar l'Estat espanyol i el francès en un procés de diàleg?
No podem ser ingenus a l'hora d'analitzar les posicions de l'Estat. L'Estat espanyol porta marcat al seu ADN polític i cultural que la solució en termes democràtics dels problemes nacionals genera grans costos i cap benefici. Prefereixen la no-solució a una solució que descodifiquen en termes de tragèdia nacional. Passa exactament el mateix amb la resolució de les conseqüències del conflicte (presos fonamentalment); pel govern espanyol, la no-solució és menys problemàtica en termes de costos i beneficis que la solució. L'única possibilitat que existeix de condicionar i fer variar aquesta posició és posant sobre la taula un escenari que els provoqui un cost superior al de la no-solució. Per mi, tant en termes nacionals, socials com de solució a les conseqüències, aquest escenari només pot ser el de la posada en marxa d'una Via Basca per la construcció d'una Euskal Herria de caràcter democràtic i unilateral.
Quin ha de ser el paper de l'esquerra abertzale per seguir impulsant el procés de resolució del conflicte?
Tenint en compte que la nostra permanència a presó ens limita tant la informació com la capacitat de moviment, no sé plantejar quina ha de ser l'aportació que hauria de fer l'esquerra abertzale. Li respondré en termes allunyats del dia a dia, d'una banda, i de proposta del que jo considero que hauria d'aportar, de l'altra. Per nosaltres, i enllaçant amb les respostes anteriors, l'esquerra abertzale ha de ser capaç, juntament amb el conjunt del moviment independentista, sobiranista i d'esquerres, de posar en marxa i oferir al poble basc una estratègia d'alliberament que no depengui (o ho faci en la seva mínima expressió) de ningú que no sigui el nostre poble. Necessitem, en definitiva, pensar, construir, pintar, somiar l'Euskal Herria que volem per al 2020. Perquè els bascos i les basques tenim dret a viure en un estat seriós i just i aquest només pot ser el que nosaltres construïm. Per fer-ho, l'única fórmula eficaç és posar en marxa una alternativa nacional i popular per a Euskal Herria amb el nostre propi camí. Des de la Via Basca.
Amb un govern espanyol del PSOE, seria més senzill encarar aquest procés de resolució del conflicte?
Primer de tot vull fer una matisació: quan parlo del PSOE, parlo de la seva elit dirigent, en cap cas de les seves desenes de milers de militants, als quals respecto profundament. En el seu llarg camí històric, el PSOE ha demostrat que les seves diferències en relació amb el model territorial no són estructuralment diferents a les que manté el PP. Ens agradaria creure el contrari, però no podem ser ingenus, hem d'acceptar el principi de realitat. I, com a exemple, només cal dir que, per ser candidata a la secretaria general del PSOE, Carme Chacón es va haver de castellanitzar el nom per obtenir determinats suports en determinades i determinants federacions regionals del partit.
Pràcticament tothom coincideix que vostè és un dels principals artífexs del gir estratègic de l'esquerra abertzale i de les circumstàncies que han conduït a la fi de l'acció armada d'ETA. Tot i així, està pres. Quines són les seves sensacions davant aquesta paradoxa?
Més que una sensació és un fet que corrobora la tesi que tant
jo com els meus companys empresonats defensem des de l'inici de la nostra reclusió: estem presos precisament perquè vam ser alguns dels artífexs del gir estratègic de l'esquerra abertzale. La nostra detenció només tenia per objectiu impedir que aquest gir tingués lloc i, en bona mesura, la nostra permanència a la presó forma part d'una estratègia de l'Estat en la recerca d'un escenari d'involució en la nostra posició, que no es produirà.
En el procés de resolució del conflicte, les víctimes han de jugar algun paper actiu?
Quan parlem de les víctimes en general, cometem l'error d'apreciació de considerar-les com un tot homogeni que planteja posicions úniques i cohesionades al voltant del seu paper. Hi ha víctimes que plantegen una posició constructiva en la recerca de la solució i hi ha associacions de víctimes que són autèntiques terminals polítiques dels sectors que aposten per la venjança com a recepta per garantir l'escenari de la no-solució. El paper de les víctimes, des del meu punt de vista, és ser la garantia que la solució es construeix sense afegir ni més patiment ni més oblit sobre elles.
S'han fet ja totes les passes que l'esquerra abertzale havia de fer respecte a les víctimes?
L'esquerra abertzale ha fet passes importants que per mi tenen un valor afegit en la mesura que es produeixen en un context d'inexistència d'un procés de solució. Aquest valor afegit és evident en la mesura que els nostres gestos són actes sincers dirigits al nostre poble que no es plantegen per obtenir cap tipus de contrapartida o gest recíproc per part de l'Estat. En aquesta direcció crec que hem de seguir fent passes, i parlant més amb les víctimes i menys d'elles. També en aquest terreny, hem d'entendre que la nostra responsabilitat és amb el nostre poble i la comunitat internacional. És la nostra consciència revolucionària i l'honestedat amb el nostre poble el que ha de guiar les nostres passes. No estem disposats a l'intercanvi de cromos amb l'Estat en aquest àmbit. Ens dol el dolor de totes les víctimes; la seva instrumentalització política només ha de produir-nos, més que el menyspreu, la indiferència.
Quina és la sortida que s'ha de donar als presos?
Per començar, crec que en primer lloc hauríem d'establir un principi marc que és que tots els presos bascos hem de ser posats en llibertat. Un cop establert aquest marc, el següent pas ha de ser acordar en quines condicions, amb quines garanties, amb quin marc legal i en quant de temps s'ha de produir aquesta sortida esglaonada de tots els presos. En termes més generals, considero, a més, que en el context de la posada en marxa d'una Via Basca cap a la plena sobirania del nostre poble, el col·lectiu de presos hauria de readequar la seva pròpia estratègia per convertir-se en un actiu important d'aquest procés. Així, si des de l'exterior s'hagués, per exemple, d'incorporar valor afegit a la reclamació de la nostra llibertat (de caràcter internacional, personalitats, organismes de drets humans…), des de l'interior seria possible eixamplar la nostra capacitat de maniobra per aportar les nostres energies no només a una dinàmica parcial que té per objectiu el nostre propi alliberament, sinó a una dinàmica política integral.
Com valora la negativa de l'Estat espanyol a acatar la sentència d'Estrasburg contra l'aplicació de la doctrina Parot?
És una mostra més de la sinceritat de les posicions d'un Estat que ens remet permanentment a la resta a respectar sempre la llei i la legalitat vigent.
L'han escollit secretari general de Sortu. Com afronta aquest retorn a la primera línea política una cop surti de la presó?
El fet d'estar empresonats ens limita la capacitat de moviment, però, evidentment, no la de pensament. Així que la presó també segueix sent la nostra primera línia de lluita política. Quan recuperem la llibertat (sempre condicionada a l'Estat), decidirem com es materialitza el nostre retorn. Quan recuperem la llibertat, serem a les portes d'un nou congrés de Sortu i haurà passat prou temps perquè calgui una temporada per tornar a recuperar el pols (com ja vaig fer quan vaig sortir l'any 2008) amb la militància, la família i el meu entorn. I, en última instància, seran les bases i els militants els que decideixin.
Creu que es poden seguir produint il·legalitzacions polítiques?
La nostra legalització [Sortu] va ser una conquesta democràtica i popular que es va produir perquè l'Estat va calcular que la no legalització li generava més costos que beneficis, però no podem considerar aquest escenari com a irreversible, tot i que sí pot ser altament improbable. Utilitzant una certa dosis d'humor polític i recordant l'enorme tanca que els revolucionaris cubans van instal·lar davant l'Oficina d'Interessos Econòmics dels EUA a l'Havana, nosaltres hauríem d'instal·lar algunes tanques similars davant les delegacions del govern espanyol amb un únic eslògan: “Deixeu d'amenaçar-nos. No aconseguireu que deixem de lluitar, ni de somriure, ni de vèncer!”
Durant aquests últims anys, s'han imposat a Europa polítiques econòmiques i socials basades en l'austeritat i les retallades. Quina anàlisi en fa i cap on creu que ens condueixen aquestes polítiques?
Tampoc en això podem ser ingenus. Aquestes polítiques obeeixen a un disseny perfectament planificat per les oligarquies financeres i industrials i tenen com a objectiu instal·lar la ciutadania en un escenari que pivotarà sobre aquests elements: menys drets, més pobresa i més por, a més de menys llibertat. Per primer cop, i si no ho evitem, l'escenari que han dissenyat tindrà com a conseqüència que les noves generacions viuran pitjor que les anteriors. I tot això, a més, en un context en què la recuperació de les taxes de guany del capital, a més d'imposar aquest model social i posar en risc ecològic l'existència del planeta, dirimirà a través de la guerra o les guerres qui és la potència hegemònica en aquest nou cicle d'acumulació capitalista. Ara és Síria, demà l'Iran i l'estació terminal és la Xina.
Com està afectant la crisi econòmica el debat territorial?
La crisi sistèmica que han decidit que patim condiciona el procés d'alliberament en termes negatius en la mesura que està afectant tres àmbits essencials per al seu desenvolupament: s'ha instal·lat com a objecte únic de preocupació en la comunitat internacional, ocupa un lloc preeminent i prioritari entre les prioritats de la nostra ciutadania i, a més, transmet nivells tan elevats d'incertesa vital que narcotitza i paralitza sectors majoritaris de la població. Ara bé, també es converteix en una gran oportunitat perquè evidencia, en sectors cada cop més amplis del poble basc, que lligar el nostre futur econòmic i social a l'Estat espanyol només ens conduirà a la pobresa i a la manca de drets nacionals i socials. En aquesta gran oportunitat, hem de ser conscients que és, més que necessària, imprescindible la utilització de les raons econòmiques més que les identitàries per defensar la creació d'un estat propi. Necessitem un estat per viure millor.
En què ajudaria la independència a superar el context de crisi econòmica i social que es viu?
Haver perdut la nostra estatalitat fa segles i haver mantingut la nostra identitat nacional enfront d'estratègies d'autèntic genocidi cultural ha forjat llaços de solidaritat i resistència molt notables en les nostres comunitats nacionals. Així que, en primer lloc, qualsevol sociòleg o politòleg, o fins i tot economista, convindria que les comunitats amb aquests llaços estan molt més preparades per encarrilar els problemes, per greus que siguin. A més, i en el nostre cas, tenim la mesura, la qualificació tecnicoindustrial, l'orografia i els recursos necessaris per ser una economia pròspera i justa socialment. I, per últim, ser un estat tornaria a posar en les nostres mans tots els instruments (fiscals, monetaris…) necessaris per planificar una economia destinada a satisfer els interessos dels nostres ciutadans i no els d'una minoria privilegiada que, on nosaltres veiem éssers humans, només veuen comptes de resultats i taxes de pèrdues i guanys.
Considera possible la constitució d'un estat basc amb un govern del PNB?
De les declaracions dels seus líders no es pot deduir de cap de les maneres que el PNB actual estigui disposar a fer una aposta per la creació d'un estat propi. De moment, les seves posicions es mouen més en el terreny de l'ambigüitat (nou estatus, dret a decidir…) mentre tanca pactes fiscals i d'estabilitat amb el PSOE. No estic fent una crítica ni faltant al respecte per dir-ho; simplement, estic descrivint una realitat. En qualsevol cas, no hem d'equivocar-nos sobre això: les posicions també dins el PNB poden variar (per exemple, estic totalment d'acord amb el que va expressar Ibarretxe en assenyalar que un País Basc depenent d'Espanya és absolutament inviable) i variaran, probablement, si som capaços d'aixecar una autèntica majoria popular a favor de l'estat propi des de la pròpia ciutadania, amb un nivell d'iniciativa i una agenda política i mobilitzadora que arrossegui el país a una dinàmica de construcció i suma de voluntats que se situï per sobre de les agendes dels mateixos partits.
Com valora la situació política que s'està vivint a Catalunya i el procés sobiranista que s'ha engegat?
Amb enorme emoció, amb admiració, amb una gran expectativa i amb la humilitat suficient per reconèixer que Catalunya està donant grans lliçons que hauríem d'aprendre.
Escòcia també treballa en la seva consulta. A què creu que es deu aquest ressorgiment del sentiment nacional?
En termes d'esquerra, aquest ressorgiment és una resposta popular al model econòmic, social i cultural que intenten imposar les elits oligàrquiques dominants. Dit això, també hem de ser els primers a observar i combatre la instrumentalització i exacerbació d'aquests sentiments en termes neofeixistes i racistes. No volem construir estats excloents; volem ser nacions obertes i solidàries.
Quina opinió li mereix la posició que ha mantingut el govern britànic respecte a Escòcia si la compara amb la del govern espanyol en relació a Euskal Herria i Catalunya?
En aquest moment, la diferència de posicions té per mi una raó molt senzilla: la Gran Bretanya ofereix un projecte d'unitat basat en el respecte i un model social que pot resultar atractiu. Creu, per tant, que està en disposició de fer una oferta que convenci la majoria dels escocesos; no té por a la confrontació democràtica. Espanya, com a estat, què té per oferir-nos? Només repressió, pobresa i incultura. Per això no vol consultes ni a Catalunya, ni a Euskal Herria, ni a Gibraltar. I perquè la resposta sigui justa en tots els seus termes, no pensem que som les úniques víctimes d'aquest projecte excloent d'Estat. La seva primera i gran víctima és el poble espanyol.
Quin seria el seu model: una declaració unilateral d'independència, com Kosova, o una consulta, com Catalunya i Escòcia?
Més que l'acte fundacional final i el mètode amb què es produeix, m'interessa el procés que ens condueixi fins aquest lloc. El procés ha de ser sòlid, popular, participatiu, horitzontal, democràtic i obert i ha de dilucidar el model d'estat i el model social que té incorporat. Això és el més fonamental. Sobre la fórmula, li repetiria una reflexió: l'estratègia no pot dependre de l'Estat. Així que oferta d'acord per a la consulta sí, però si hi ha vet, posada en marxa immediata de fórmules de caràcter unilateral.
El que passi a Catalunya podria ser un exemple per a Euskal Herria?
Sens dubte. I si li dono una opinió personal, ja ho hauria d'estar sent des de fa un temps. El model de la Transició espanyola fa aigües (com ja vam dir a Lizarra-Garazi). Catalunya ha obert un gran front contra aquest model i per un estat propi. Els bascos i les basques hem d'obrir el segon front que ens porti cap a la constitució d'un estat propi.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.