El procés els mou

La Moncloa aporta 5.600 milions per a factures i limita l'acció exterior

Des de La Moncloa diuen que els dos líders “parlen molt sovint”

D'exigir la seva dimissió incondicional –“Ha de marxar, li demano un acte de generositat”, li deia un no tan llunyà 1 d'agost al Senat– a sol·licitar-li una audiència privada per conscienciar-lo de l'abast del repte que s'obre amb el procés català. És el trànsit que ha obrat en els últims dos mesos el secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb el president espanyol, Mariano Rajoy, i el que es va plasmar finalment amb una reunió que tots dos han mantingut aquesta setmana a Madrid. Si bé a Brussel·les Rajoy va ser qui va airejar la seva cita privada amb el líder del PSOE i fins i tot es vantava que tenen “sintonia en els temes essencials, afortunadament”, en públic es va aplicar a dinamitar la proposta socialista de reformar la Constitució per buscar un ancoratge de Catalunya en clau federal. “Anar cap a no se sap on jo crec que no és el millor”, va dir el president espanyol.

Enmig d'un semestre amb tambors de guerra freda arran de l'escàndol Bárcenas i els SMS d'afecte que enviava l'inquilí de La Moncloa al seu extresorer encara en nòmina del PP, Rubalcaba havia endurit l'oposició fins a l'extrem d'esgrimir una moció de censura per obligar Rajoy a comparèixer, mentre que, al seu torn, li estava exigint la dimissió des del febrer. El president, alhora, vivia refugiat en la trinxera de la majoria absoluta sense la necessitat de cultivar els ponts amb el PSOE. En els últims dies, però, el clam del portaveu socialcristià, Josep Antoni Duran, al Congrés –“Si no actua tindrà una declaració unilateral d'independència”– i la possible imminència de l'arribada al Congrés d'una pregunta i una data per a la consulta han propiciat l'acostament. “S'han reunit aquesta setmana, però és que a més parlen molt sovint”, esgrimien ahir fonts de La Moncloa per negar que la política dels bastidors tingui el grau d'enfrontament que escenifiquen en públic.

En l'enfocament català, però, Rajoy sosté en públic que no parlen del mateix. “A Catalunya no s'estan plantejant temes constitucionals, sinó la sobirania nacional”, rebatia des de Brussel·les en un avís de l'error que, segons ell, comet Rubalcaba. “La defensaré perquè hi crec, perquè és en la nostra Constitució, perquè Espanya és la nació més antiga d'Europa, perquè hem viscut sempre junts, perquè és bo mantenir els llaços i, a més, perquè el món va cap a processos d'unió”, va dir Rajoy al final de la cimera europea de caps d'estat i de govern. I va rematar: “Catalunya és una part importantíssima i substancial d'aquesta nació espanyola.” En l'entorn de Rajoy, a més, s'invoca que promoure la reforma de la Constitució contra l'anhel independentista català seria fer el que el president del PP ha promès als barons que mai no farà quan els va garantir el solemne “Jo no canvio cromos”.

Precisament el dia que el líder del PSOE agafava la iniciativa amb la mirada en la conferència política socialista del novembre, la sempiterna rival interna Carme Chacón estrenava la connexió Miami-Madrid per acudir a presentar la conferència que el madrileny Tomás Gómez oferia a l'hotel Ritz. Obviant que va ser ministra de Zapatero fins a l'últim dia (d'Habitatge i més tard de Defensa), Chacón va exigir una “nova tripulació de refresc” i “federalista” per redreçar una Espanya que ella compara amb un avió amb “problemes de motor i de fuselatge”. A parer de Chacón, el separatisme duria Catalunya a “perdre una part del seu ésser, de la seva història i de la seva cultura”. “És amputar-se una part de si mateixa”, va resumir la professora de la Universitat de Miami.

En el terreny de la lletra petita, el Consell de Ministres d'ahir va sintetitzar l'estratègia de La Moncloa amb Catalunya: insuflar oxigen econòmic per no fer trontollar el 20% del PIB estatal, però, alhora, no cedir en el simbòlic. Per una banda, conscient de les dificultats d'abonar les factures als proveïdors, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va aprovar una segona fase del pla de pagament a proveïdors amb la mobilització de 5.600 milions, dels quals 3.600 milions aniran a les factures de les comunitats i els 1.800 restants, per a les d'ens locals. D'altra banda, el titular d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, enduria el setge a comunitats de vocació internacional com Catalunya blindant la llei d'acció exterior amb una llei de tractats i acords. Margallo amputa, així, tota temptació de firmar acords internacionals per la via de limitar-ne la firma al govern espanyol. Alhora, a territoris com Catalunya els tindrà informats de la diplomàcia estatal en matèries relacionades amb les seves competències, els permetrà “proposar” acords que més tard el ministeri pot oir o desoir i els reserva cadira dins la “delegación nacional”.