Que ve Susana Díaz. Andalusos, aixequeu-vos!

Per què ha vingut realment la presidenta andalusa, Susana Díaz, a Catalunya? Les fonts oficials diuen que la visita obeeix a la presentació de l'alternativa socialista als plans d'Artur Mas de dur a terme una consulta sobiranista al novembre. Subratllat el paper de comparsa que està representant Pere Navarro, la proposta és la mateixa que ja va presentar el primer secretari del PSC al Parlament, i s'emmarca dins la iniciativa del PSOE de modificar la Constitució per donar una rellevància política i econòmica més gran a Catalunya. Els motius per dubtar-ne, però, són nombrosos. Anem a pams.

L'arribada de Díaz a la presidència de la Junta és de tot menys democràtica. La successió a mans d'un José Antonio Griñán acorralat pel cas dels ERO es va dur a terme en un despatx del Palau de San Telmo, seu de la presidència, i no en un col·legi electoral. Des de llavors, Díaz ha incrementat notablement la seva presència en l'àmbit estatal, fent declaracions i participant en nombrosos actes més enllà de Despeñaperros. La nova líder, filla d'una bona família sevillana i amb un currículum on no és possible trobar res més enllà de l'activitat dins el PSOE-A, es presenta com una dona jove i moderna, digna hereva de les polítiques d'igualtat implementades pels governs de Zapatero. La nova esperança blanca del socialisme espanyol.

Com a digna successora de Griñán, però també de Chaves i de la resta de presidents andalusos, Díaz ha sabut mantenir la política socialista d'acostament a les anomenades comunitats andaluses a l'exterior, és a dir, la migració i els seus fills. I alguna cosa d'això hi ha en la seva visita a Catalunya.

Des de l'inici del primer govern autonòmic, la posició de l'administració andalusa envers la immigració a Catalunya ha estat marcada pel paternalisme, però també pel clientelisme. La Junta, juntament amb altres administracions, ha distribuït ajuts i subvencions a grups afins sota la teòrica premissa de mantenir viva la seva memòria i la seva tradició, cosa que s'ha traduït en el finançament de cada festa, fira, romeria o similar que se celebrés en territori català, sostenint, alhora, una àmplia xarxa de clients. Però això no és tot. A aquesta visió naïf de la suposada realitat andalusa a l'exterior cal afegir un total desconeixement de la societat catalana, filla de mil pares i mil mares, xarnega i mestissa per naturalesa, però al cap i a la fi catalana.

La presidenta de la Junta ha vingut a Catalunya per a això, per demostrar als catalans d'origen andalús el seu deure amb el manteniment de l'statu quo de l'Estat, per esporuguir els seus fills i filles amb la presumpta estrangeria dels seus pares, com si el procés que es viu ara a Catalunya necessités tuteles externes, i molts catalans, com a societat, no haguéssim deixat enrere ja la infantesa i necessitéssim que algú ens conduís pel camí correcte.

Vaig abandonar Andalusia fa quatre anys per voluntat pròpia i no precisament per una qüestió econòmica, però fa poc, en una de les últimes visites a la família, un amic de Sevilla a l'atur des de l'agost em va comentar: “Andalusia, socialment i econòmicament, està com als anys seixanta.” Potser la Sra. Díaz hauria de centrar tota l'atenció i l'esforç en els andalusos d'avui –és a dir, els que avui viuen allà–, els de l'atur i els que continuen sent la generació més formada de la història han de seguir el camí dels seus avis i abandonar Andalusia. Que es preocupi d'ells, més que dels andalusos que van fugir dels penellons causats pel fred i el treball a preu fet, de la repressió i dels cacics després de la Guerra Civil. Aquests, els que mantenen alguns dels seus records mentre volen oblidats d'altres, els andalusos d'ahir que són avui sense pudor andaluños, els que, davant de tot, estan amatents a altres realitats sense la necessitat de cap patrocini.